No se sap exactament quan, però devia ser a principis dels anys 20 que es va formar un equip per jugar a futbol. L’esport en si el devien practicar a la plaça des de temps abans tant la mainada com els joves de la colònia, però formalment es va començar a jugar i a competir a principis dels anys 20.
Tal com descriu Benet Valentí:
Això fa palès les inquietuds que ja en aquells anys tenien el jovent de la colònia. La seva afició ja els havia portat a jugar a la pilota a la plaça, on no era gent ben vist pels veïns que es cansaven de canviar els vidres trencats, especialment els de la manyeria de can Casacuberta. Visiten el Sr. Josep M.ª Bonmatí, actual propietari, sempre disposat a col·laborar, i construeix un camp de futbol per tal d’expansionar-se la joventut. Aquest senyor, que quan feia una cosa la feia bé, explanà una pineda entre el riu i les fàbriques, plantà al voltant una filera d’arbres i en un dels laterals hi va construir uns seients.
Aquest camp anirà funcionant fins aproximadament l’any 1927, que a causa d’unes diferències amb els fabricants, faran que el propietari hi planti avellaners.
La primera referència escrita que se n’ha trobat és del Diario de Gerona de Avisos y Noticias del dia 24 de març de 1924, que diu: “El próximo Domingo jugarán un partido amistoso en Bonmatí el primer equipo de la colonia y el F.C. Fresquets, de esta Ciudad”. Això fa suposar que per aquella època és quan es devia formar l’equip i quan devia començar a fer els primers partits amistosos.
En varen ser fundadors i primers jugadors: Alfons Torras, Eusebi Ferragut, Lluís Sánchez, Emili Grabalosa, Josep Pagès (Pep Sereno), Farriol Puig, Miquel Martí, Lluís Fontané, Rogeli Padrós, Martí Antiga i Amadeu Danés.
El dia 4 de juny del mateix 1924, el mateix diari porta la notícia que Josep Maria Bonmatí donarà una copa en el proper partit que han de disputar el "reserva" de la Unió Deportiva Girona i l'equip “Barcelonins” de l’Europa, amb motiu de la festa major de la colònia, és a dir que ja en el programa de la festa major constava com un acte destacat un partit de futbol i, a més, és presumible que ja es comptava amb un camp de futbol "amb cara i ulls".
A partir d’aquestes primeres notícies trobades, l'aparició del CF Bonmatí és gairebé constant en les notícies esportives, si bé es menciona sempre que els partits eren amistosos.
A mesura que van avançant els anys el club comença a tenir nom i ressò, i fins i tot es mereix algun article amb tota mena de detalls, com el publicat al 28 de desembre del 1928 pel diari gironí.
Estrella F. C, 1. - F. C. Bonmatí, 1
En el campo del "F. C. Bonmatí" y ante numerosísimo público, se jugó este partido que terminó con empate a uno después de una Iucha noble, y en el que ambos equipos pusieron toda su voluntad en obtener la victoria.
En el primer tiempo dominó ligeramente la "Estrella V. C", obteniendo a los cinco minutos el goal, al ejecutar Gallejones un saque de esquina que rematado por Ferrer de cabeza y de forma admirable, obtiene el goal para su equipo.
Ataca el Bonmatí y en uno de sus avances, Padrós envía un fuerte "shoot" que detiene con seguridad Colomer. En una intervención de éste, retiene demasiado tiempo la pelota y el árbitro en excesivo rigor concede penalty, que tirado por Padrós vale para el Bonmatí el goal del empate.
En el segundo tiempo hay dominio alternativo, pero los ataques del "Bonmatí" son más peligrosos, efectuando en este tiempo el portero de la "Estrella" bonitas paradas al detener un gran tiro de Pagés y al efectuar un gran plongeon al parar un soberbio tiro de Garangou. En un avance de la delantera de la "Estrella'', Avellí hace un pase a Gallejones quien envía un fuerte "shoot" que rebota en el larguero; y termina el partido con el empate a uno, igual que el anterior, no pudiendo vencer ninguno de los dos equipos.
De los individuales sobresalieron por la "Estrella": Colomer, Planells, Amat, Xifre y Ferrer; por el "Bonmatí": Garangou, Padrós, Pagés y Galí. El árbitro imparcial.
Los equipos se alinearon del modo siguiente; "Estrella F. C": Colomer, Planells, Amat, Xifra, Gallejones, Prunell, Malmaña, Roses, Ferrer, Carré, Avellí.
"F. C. Bonmatí": Tura —Barnadas II, Danés—, Barnades 1. Casas, Casacuberta — Garangou, Pagés, Padrós, Subiros, Galí.
A l’article és interessant veure l’ús de les paraules com goal, penalty, shoot, extretes directament de l’anglès.
Al mateix temps a l’article podem veure qui componia l’any 1928 el FC Bonmatí.
Es troba informació d’activitat del CF Bonmatí fins gairebé a finals del 1937, ja en plena Guerra Civil.
A tall de sumari de l’activitat esportiva d’aquest període tenim per exemple que el 25 de maig del 1936 es publicava a L’Autonomista la crònica del dia 17 anterior:
C. E. Bonmatí 1 - J. E. Independència 3
La primera sortida del J. E. Independència com a penya adherida al Girona F. C, tingué lloc el passat dia 17 en desplaçar-se a Bonmatí per tal de jugar un partit amistós amb el potent primer equip de l'esmentada població, del que resultaren vencedors indiscutibles els joves "defenders" del Independència.
A les ordres d'un aficionat local, els equips s'arrengleraren. Bonmatí: Tura, Gelats, Guitart, Font, Bernades, Pol, Serinyá, Leónidas, Artigas, Garangou i Martí, i per l'Independència: Busquets, Bach, Bosch I, Masó (després Aixandri), Colomer, Tomás, Fornells Torres, Juandó, Bosch II (després Masó), Aixandri (després Bosch II).
La primera part acabà sense que cap dels dos equips hagués aconseguit marcar, malgrat haver tingut els gironins molt bones ocasions, ja que dominaren insistentment, però la sort en el xut no els fou favorable.
A la segona part el domini fou altern. En un córner contra el Bonmatí la manca de compenetració entre el porter i un defensa féu que aquests introduís la pilota a la seva mateixa porta. Poc després Torres d'un xut ben col·locat aconsegueix afusellar el segon tanto i per l'Independència. Els de Bonmatí reaccionen i en un córner magníficament rematat de cap per Bernades aconseguiren el seu únic gol.
Quan mancaven pocs moments per al final hi ha una magnífica jugada dels gironins en la que hi pren part tota la davantera i que finalitza en un magnífic xut de Bosch II a l'angle que consolida la victòria per als visitants.
Tot i que en aquest cas el Bonmatí no es va poder lluir, el fet que a l’article se’l defineixi com a “potent equip” fa pensar que gaudia de prestigi i reconeixement.
També aquell any 1936 hi va haver futbol per la festa major (al mes de juny) i hi varen jugar el C.D. Anglès i el S.E. Jovent d’Ara (de Salt), tot i que enmig d’una forta i continuada pluja.
No se sap del cert la implicació política del futbol a l’inici de l'enfrontament civil, l’any 1936, però sí que s’ha trobat una mostra de solidaritat publicada al diari L’Autonomista el dia 15 de setembre del 1936 on consta que el comitè i la comissió del partit de futbol jugat el dia 13 aporta el total de la recaptació, 386,20 pessetes, a la subscripció pro hospitals de sang.
També el 10 d’octubre del 1936 es publica la celebració d’un partit a favor de les milícies antifeixistes amb l'article següent:
Bonmatí — Joventut Gironina
Demà diumenge es jugarà al camp del Bonmatí un interessant partit de futbol a benefici de les Milícies Antifeixistes, també s'hi donarà una audició de sardanes.
L'equip que arrenglerarà el Joventut serà: Vilaplana, Furriol, Catalunya, Tarradelles, Sala, Agustí, Manco, Vinyes, Llopis, Cuadrado Lamberto i Pascua.
El partit començarà a un quart de quatre. Esperem una bona entrada per tractar-se d'un partit a benefici de les Milícies.
Aquests partits a favor de les milícies antifeixistes es varen anar repetint i podem trobar un exemple el dia 16 de novembre en una crònica en què es detalla un dia de futbol a Bonmatí començant al matí amb els infantils i a la tarda amb el primer equip, que va guanyar per 3 a 1 contra el Recreatiu Gironí. Aquests esdeveniments eren tota una festa, ja que també s’aprofitava la mitja part per tocar sardanes i per organitzar ball després del partit. La recaptació de fons es portava a terme: “Hem de remarcar l'actitud de les senyoretes que espontàniament cuidaren de recaptar cabals en posar banderetes als assistents als actes en pro de les Milícies Antifeixistes”.
Unes de les últimes notícies que es troben abans del final de la lluita civil (durant el 1938 es va parar l’activitat esportiva, ja que hi va haver una crida al front) és una crítica i contracrítica del partit celebrat el 24 d’octubre del 1937 contra el Renaixement Cellerenc en què el Bonmatí va guanyar per 6 a 4.
La primera crítica es va publicar a L’Autonomista el 27 d’octubre del 1937.
Tot i tenir els arbitres tan bons, famosos mig centres i davanters centres de vàlua, és a dir, un equip bo i disciplinat, Renaixement Cellerenc hagué de sucumbir davant la impetuositat de la gran afició bonmatinenca.
En aquest partit el C. E. Bonmatí s'apunta una de les tantes altres victòries que té al seu favor (que son moltes).
Començà el partit a dos quarts de quatre aproximadament. El camp del Renaixement Cellerenc estava ple de vent. Es veu que el poble de La Cellera té un deliri pel seu equip.
Fou el primer de marcar el R. Cellerenc per obra de Vinyes. El Bonmatí però, no s'immutà per aquest gol i redoblant els seus esforços marcà el gol d’empat.
En aquesta part es marcaren quatre gols més (dos per cada bàndol) quedant les forces anivellades amb el resultat de 3 a 3.
A la segona part marcà el C.E. Bonmatí tres gols mentre que el R. Cellerenc solament en marcà un, encara que molt bonic, i finí el partit amb el resultat de 6 a 4!, i sort que el partit fou d'una hora que si arriva a ésser d'hora i mitja en fem un per cada un!
Sota les ordres del gran àrbitre cellerenc R. Pórtules, l'equip Bonmatinenc s'alinea de la següent forma: Serinyá — Surroca, Motjer — Campa, Garagou, Puig — Coll, Guix, Casacuberta, Costa i Tura.
Es destacaren pel C. F. Bonmatí: Coll, Garangou i el gran Serinyá, que li passà algun gol per la seva "vista".
Pel R. Cellerenc es destacaren Vinyes i Pórtules, i l’àrbitre que ja no cal dir-ho.
Volien un equip bo, car es creien invencibles, els hi presentem un equip bo (encara que tots joves) i ja s’ha vist el resultat.
Una gran derrota! No hi valgueren els Vinyes, els Pórtules ni cap dels "grans” jugadors cellerencs.
El C.E. Bonmatí és invencible! Entengueu be cellerencs. Una cosa cal advertir-vos:
Que quan vulgueu jugar amb el C.E. Bonmatí escateu les herbes del camp i el tingueu un xic més arranjat. Això és un deshonor pel C.E. Bonmatí tenir que jugar en un camp així!
JOSEP BUFFA
De fums tampoc anàvem mancats!
La contrarèplica va venir el dia 30 d’octubre amb l'article següent:
Havent-se publicat en aquesta secció una crítica referent al partit "Renaixement Cellerenc"-"C. d'E Bonmatí", un espectador dels que hi havia al camp de joc té l'honor de contestar a l'escrit del company "Buffa" de la següent manera:
Degut a la paraula del "Bonmatí" —paraula d'honor— de que els seus jugadors serien a La Cellera a les dues, hora assenyalada per a començar l'encontre, el partit no pogué començar fins a les quatre de la tarda perquè a l'esmentada hora es presentaren al nostre poble amb una tartana tirada per una euga coixa (¡pobre!).
El "Bonmatí" es presenta al camp amb onze jugadors —tal com marca la llei— és a dir, amb onze jugadors ben bé no, car ni hagué un que jugà mitja part amb pantalons d'estiu curts (per al qui no entengui li diré que jugava amb calçotets) i per aquesta raó aquest jugador ja no hi era tot.
El públic de Bonmatí si que té un deliri pel seu equip, ja que aquest vingué escortat per mitja "dotzeneta" d'acompanyants.
¡I nosaltres que ens refiàvem dels forasters per a fer taquilla!
Durant tot el partit ens demostrà la seva vàlua el seu mig-centre que s’assajà tot el partit en fer salts anglesos però que li sortien francesos o italians — ara no me’n recordo.
El seu porter ens demostrà la seva habilitat amb les seves estirades, estil... xicot que s'entrebanca. El davanter-centre —el dels calçotets— també s'hi feia tan com podia tot i els seus trenta tres anys, que equival a dir que era de la quinta del 25.
Els àrbitres es portaren molt bé durant el partit, concedint-los gols injustos. No ho sap el company Buffa? Potser si hagués vist el partit se’n hauria pogut enterar.
El Bonmatí té uns acompanyants que poden anar sense companyia, pero tenen el defecte que quan marxen del poble cauen per la carretera i es pelen el nas. Això no és res d'estrany ja que el nas es el que surt més de la cara.
Amic Buffa: Digui als seus acompanyants que a La Cellera fan uns berenars molt bons però que els amaneixen amb una mica massa de xampany "Freixenet" i que si es tornen a pelar el nas haurem de fer ús del botiquí.
Això del camp, que diu que no el teníem arranjat, no en faci cas, company Buffa, ja que esperaven a aquell home que teniu llogat per a segar-vos la vostra herba i demanar-li a veure si ens vol arreglar el nostre camp. Ja ha acabat la feina? Sí? Feu-lo venir.
Els companys bonmatinencs tenen una afició boja pel cinema i molt "particularment" si és d'aquell que "fa por" com el que feien a can Gubau el diumenge passat, i amb les preses d'anar-hi es descuidaren alguna cosa a la "caixa" del "Renaixement Cellerenc". Sabeu el què vull dir?
Amic Buffa! Quan tornin a venir a La Cellera faci venir el seu equip més ben organitzat, sense aquesta diferencia d'anys i amb pantalons per a tots els jugadors. No es descuidin, quan van a un poble, res a la caixa del club local. I, sobretot, no els hi deixi remenar gaires cèntims ja que després cauen per la carretera i es fan mal.
Faci força cas de les meves recomanacions, amic Buffa!
MARC. A. GOLS
Van quedar ben descansats!
Ja no es torna a trobar cap informació que hi hagués activitat futbolística a Bonmatí fins a finals del 1939, concretament el 2 de desembre, en què el diari El Pirineo publica: “Mañana empieza el campeonato amateur, organizado por los siguientes clubs: La Bisbal, Salt, Bescanó, Bonmatí, Anglés, San Hilario Sacalm, La Sellera y Amer”.
A partir d’aquí ja comença un altre cop l’activitat esportiva, tot i les penúries del moment. El futbol va servir com a revulsiu per evadir-se de la dura realitat.
Amb l’aiguat de l'any 1940, va quedar destruït el camp de futbol i va fer falta la col·laboració de molta gent del poble per tornar-lo a refer.
En L’Amic núm. 4, Pere Motjer va publicar un escrit amb el títol “Repassant una fotografia” que ens dona una idea de tot això:
No cal dir que aquest esport (a part de la pesca i banyar-se al riu) era de les poques coses que podíem practicar per distreure’ns. Llàstima que els nostres pares (principalment les mares), el consideraven violent i sempre sofrien per les possibles conseqüències de la nostra integritat física. Crec que una mica de raó potser sí que la tenien, ja que recordo que molt sovint, els dilluns, tant en Pelai Coll com jo, necessitàvem els serveis de la Carmeta Tordera per curar-nos en la farmaciola de la fàbrica d’algun cop o trompada del dia anterior. Així les nostres mares no se’n adonaven llevat que anéssim coixos o tinguéssim alguna nafra a la cara. Malgrat això res no ens privava de tornar a jugar el pròxim partit, ja que desconeixíem les lesions actuals “d’adductors, lligaments, etc.” Llavors intentàvem practicar un futbol sense tàctiques defensives ni destructores de joc. Era una altra forma de jugar, on només interessava fer gols per mirar de guanyar, en lloc del que fan ara, que solament miren de no perdre. El descans no es tenia en compte ja que molts desplaçaments es feien en bicicleta o caminant. Alguna vegada fins i tot anàrem a jugar a Amer tot passejant, i tal vegada el matí del mateix dia, estàvem treballant a l’hort familiar.
Com a compensació, jugar al futbol ens permetia passar el diumenge sense massa despeses, jo diria que pràcticament cap. Per molts de nosaltres, en aquells temps les possibilitats econòmiques eren molt migrades, i de no ser pel futbol ho hauríem passat bastant malament. Això ens permetia gaudir i conèixer molt pobles i paisatges que d’altra manera hauríem tardat més temps a conèixer. Però no tot eren satisfaccions; també va ser motiu de problemes i contratemps, però ho varen ser molt més per als directius i aficionats que potser per als jugadors. Recordo també que l’aiguat de l’any 1940 ens va deixar sense camp de futbol, i llavors sí que fou necessària la col•laboració de tot el poble per reconstruir el que el riu ens va prendre. En aquesta ocasió es va posar a prova l’entusiasme i l’esforç col•lectiu de tothom, però particularment de la Junta Directiva i de molts afeccionats, entre aquests, i de forma destacada, el nostre amic Eugeni, que amb molts mals de cap i sacrificis econòmics i de tota mena, tornaren a endegar la pràctica de futbol a Bonmatí, salvant totes les traves i discrepàncies que sorgiren per aquest afer. Malauradament, el camp no quedà pas com abans, però si tenim en compte el desastre sofert, hem de convenir que es féu una obra molt bona i digna.
El juny del 1941, si és que no va ser abans, el camp de futbol ja tornava a estar en condicions per poder-hi disputar encontres durant la festa major d’aquell any.
El 28 de gener del 1942, segons publica el diari El Pirineo, el CF Bonmatí és proclamat “virtualment” campió del torneig comarcal, quan encara faltava una jornada per jugar-se: “En virtud de su triunfo sobre el Amer y de las penalizaciones impuestas por los organismos federativos a los clubs de Amer y Gerona ha quedado proclamado virtualmente campeón el equipo de Bonmatí, al cual solo le falta jugar en la última jornada con el once del Bescanó, sin que su resultado pueda alterar la actual clasificación”.
El 28 de febrer també publica el diari El Pirineo un partit si més no estrany que va disputar el Bonmatí:
Se celebrará mañana en Bonmatí un partido entre los equipos local y Regimiento de Artillería de esta ciudad, disputándose un valioso trofeo. El Bonmatí presentará el equipo completo que va a disputar dentro poco el Campeonato Regional.
Devien tenir una dèria en aquella època perquè el 7 de març es publica:
El equipo de fútbol del Regimiento de Infantería número 51, se desplazará á Bonmatí, para jugar con el titular de aquella colonia. El once local alineará el equipo que el día 22 jugará las eliminatorias para el campeonato regional, o sea; Vilaplana, Bernades, Motjer, Huix, Coll, Puig, Costa, Guix, Casacuberta, Seriñá y Tura.
De fet, la temporada del 1942 va ser plena d'èxits i apoteòsica per al CF Bonmatí, perquè va ser l’any que va jugar al camp de futbol del FC Barcelona.
Per acabar, i a tall d’anècdota, Pere Motjer i Josep Costa, en l’article titulat “Recordant a un amic” que van publicar dedicat a Pelai Coll a L’Amic núm. 3, van escriure:
Quan nosaltres començàvem a jugar, recordem que estava de muntador a la fàbrica Mata i Pons, un noi de Puigreig, que cada dia abans d’anar a treballar, s’entrenava tot sol al camp d’esports (que llavors teníem entre el riu i les fàbriques) i que molt poc temps més tard var ser un gran extrem del Barça i de l’Equip Nacional. Estem parlant de l’Estanislau Basora.
