Els refugiats a la Colònia durant la guerra

Amb l'inici de la batalla de Madrid, l'octubre del 1936, es va anar evacuant població civil madrilenya cap a la costa mediterrània de la Península. Els bombardejos sobre Madrid també van comportar que es traslladés a València el govern de la República, ciutat on es va crear l'Oficina Central d'Evacuació i Assistència al Refugiat, que depenia del Ministeri de Sanitat. A Catalunya, la Generalitat, amb la col·laboració del ministeri, va crear l'Ajut Infantil de Rereguarda, que organitzava la distribució de colònies infantils. Així doncs, el govern, partits polítics, organitzacions sindicals i entitats humanitàries es van implicar en l'acolliment de persones refugiades, que es va dur a terme en dues modalitats: en règim familiar o en colònies col·lectives.
 
En el cas de la Colònia Bonmatí, a principis del 1937 hi van arribar una dotzena de refugiats que hi van passar la guerra i van viure acollits en diferents cases particulars.
 
El periple d'aquests refugiats fins a arribar a la Colònia el descriu Epifanio Lozana (un dels nens refugiats) a la revista L’Amic de l’any 1937, sota el títol "Habla un refugiado":
 
Nací en Villaverde, provincia de Madrid.
 
Vivía allí con mis padres y hermanos cuando estallaron los sucesos; pocos días después tuvimos que salir del pueblo llevándonos lo que pudimos y nos dirigimos a Madrid en casa de una prima.
 
Al día siguiente vinieron los aviones a bombardear y nos refugiamos en una cueva; cuando las bombas caían lejos de nosotros se oía mucho ruido pero cuando caían cerca no, una de ellas cayó muy cerca de nosotros y se nos llenó la habitación de polvo de los escombros y tosimos mucho.
 
Al día siguiente volvieron a bombardearnos y nos refugiamos en un bar donde una de las noches que estuvimos alguien se dejó el gas abierto y si no es por el hijo del amo que se puso malo aquella noche, morimos asfixiados sin darnos cuenta.
 
Más tarde nos fuimos a la calle Reforma Agraria donde vivían mis tíos y allí nos cayó en la casa del lado destrozando siete pisos.
 
Al mes mi tía empezó a llevarse nuestra familia a un pueblo llamado La Guardia; nosotros seguimos en Madrid y a los pocos días llamaron los camaradas de Cataluña a la compañía de mi padre diciendo que quería cincuenta niños para cuidarlos, entonces mi padre nos apuntó para salir para Cataluña.
 
Nosotros alegres por venir y tristes porque dejábamos a nuestros padres; salimos al día siguiente.
 
Fuimos a la calle Torrijos, cine Salamanca. Allí aguardamos un par de horas la camioneta, nosotros y otros niños que venían con nosotros; llegó la camioneta y a las diez de la mañana salimos para Ocaña; pasamos por el pueblo de La Guardia y Alcalá de Henares donde nuestros tíos y primos estaban. Llegamos a Ocaña a las cinco de la tarde y estuvimos hasta las once de la noche esperando el tren; de allí salimos para Alcázar de San Juan.
 
Llegamos a la una de la madrugada y de allí salimos a las cuatro de la mañana para Valencia y al ir al tren para Valencia nos dieron una caja de naranjas. Llegamos a Valencia a las ocho de la noche.
 
Allí fueron a buscarnos y nos llevaron a la casa roja de Valencia y de allí a un edificio donde estaban todos los evacuados y luego al otro día al medio día salimos para Barcelona y llegamos a Barcelona a las diez de la noche y fuimos a una casa de allí al lado de la estación y nos dieron chocolate.
 
Y desde allí nos llevaron al hotel Palace de Barcelona, donde nos dieron habitaciones y allí estuvimos unos días. Estando en Barcelona nos destinaron para donde debíamos ir; a nosotros mis hermanos y yo nos trajeron a Bonmatí.
 
Hace tres meses que estamos en Bonmatí, al día siguiente fuimos a la escuela y me vi muy animoso por los niños que ahora son compañeros. Nosotros estamos destinados; mi hermano Joaquín en casa de Conrado Motjer; Gabriel en casa de Joan Pagés, y yo en casa de Antonio Oriol. Todo el mundo nos trata muy bien y estamos muy contentos.
 
A la mateixa revista L'Amic de l'any 1937, les llavors alumnes Encarnació Artigues i Maria Comes fan un escrit sobre els seus companys refugiats:
 
Tres nens refugiats

Aquí a Bonmatí fa tres mesos que vingueren tres nens refugiats, els quals són tres germans: l’un es diu Epifani, l’altre Grabiel i l’altre Joaquim Lozana que estan junts amb nosaltres a l’Escola.

A nosaltres ens agrada sentir el gran llegir perquè en sap molt més nosaltres.

Quan llegeix el català no en sap gaire i a nosaltres ens fa molta gràcia.

Com que són tan bons nois qualsevol favor els hi faríem de bon grat. Segons expliquen ells han passat moltes tristeses d’haver de deixar els pares i el seu poble que els hi sap molt de greu a nosaltres també ens sabria molt de greu d’haver de marxar del nostre poble i d’haver de deixar els nostres pares. Tant de bo que la guerra s’acabi aviat i que puguin tornar amb els seus pares; tornar al seu poble que estarien molt contents de poder-hi tornar.

Amb l'avançament de les tropes franquistes, es va plantejar l'evacuació infantil cap a l'estranger. Ara bé, pel que fa al cas concret dels germans Lozana, Pere Motjer, a la revista L'Amic núm. 5 (pàg. 26-27), explica:

En acabar-se la guerra, les circumstàncies familiars no varen ser gens propícies perquè poguessin estar gaire més temps a les nostres llars. [...] Hem de tenir en compte també, que els seus pares i familiars ja els esperaven il·lusionats. Per estimació i afecte, almenys a casa, hauríem desitjat tenir-lo sempre més amb nosaltres, però el panorama familiar s’estava esquinçant i la situació anava de mal borràs.