Una de les primeres conseqüències del confrontament bèl·lic va ser l’atresorament del metall i, per això, les monedes progressivament van anar desapareixent, primer les de plata i després les altres. Fins i tot el govern, el 17 de maig del 1937, va donar l’ordre que tota la plata que posseïssin els particulars, en forma de moneda o no, es diposités en un establiment bancari.
En aquest context, doncs, en el decurs de la Guerra Civil espanyola, la moneda republicana va ser substituïda per paper que cada ajuntament i també la Generalitat van anar posant en circulació.
Pel que fa a l'àmbit local, Benet Valentí va deixar escrit, en un document que es troba dipositat a l'Arxiu Comarcal de la Selva i que no consta que hagués publicat mai:
La moneda perd valor i la plata i el coure són substituïts per paper. Els ajuntaments locals, per solucionar la falta de moneda fraccionària, posen en circulació paper moneda de 50 cèntims i d’una pesseta que serà de curs legal. A la colònia ho serà l’emesa pel Consell Municipal d’Amer.
La moneda fraccionària escasseja. A partir del moment que el territori espanyol queda dividit en dos bàndols durant la confrontació, cada bàndol emet la seva pròpia moneda que posa en circulació.
El bàndol republicà continua emetent moneda oficial, però sense la garantia de l’or de les reserves del Banc d’Espanya -les reserves del Banc d’Espanya es varen haver d’oferir a la Unió Soviètica a canvi d’armament per a l’enfrontament bèl·lic-, mentre que el bàndol nacional emet una moneda paral·lela, marcant a més tots els bitllets emesos abans del 18 de juliol del 1936 per tal de distingir-los dels nous que tenen circulant pel seu territori.
Una de les primeres conseqüències de l’enfrontament bèl·lic és que cada bàndol vol l’atresorament del metall perquè aquest sempre conservarà el seu valor intrínsec, per tant les monedes gradualment aniran desapareixent, primer les de plata, per fer-ho després les altres. Fins i tot el govern va donar l’ordre que tota la plata en mans de particulars, en forma de moneda o en qualsevol altre format, s’havia de dipositar en un establiment bancari.
A part tot el metall era necessari per fer armament bèl·lic i fins i tot, i a tal fi, varen ser retirades les campanes de les esglésies, i entre elles les de Bonmatí.
Per pal·liar l’escassetat de moneda, els ajuntaments es veuen en la necessitat de posar en circulació unes emissions de paper-moneda de diferents valors.
Aquesta serà vàlida i garantida per l’ajuntament que l’ha emès. Degut a la proximitat dels pobles en aquesta zona fa que sigui un mosaic de paper moneda la que circula i que tothom accepta.
L’Ajuntament d’Amer, com tots, posa en circulació el paper moneda que serà el que oficialment es farà ús a Bonmatí.
La que és acceptada per tothom sense dubtar és la que és emesa per l’ajuntament de Girona.
Partint del decret de la Generalitat del dia 21 de setembre de 1936 que permetia crear bitllets locals de curs obligatori en territori català i de la modificació de la llei municipal catalana del dia 9 d’octubre de 1936, que autoritzava els ajuntaments a organitzar de manera autònoma la seva activitat econòmica, comencen a sorgir altres monedes de curs més local que també perdran tot el seu valor al final de l’enfrontament bèl·lic.
Per facilitar el moviment monetari de valors més elevats, la Generalitat de Catalunya posa en circulació paper que per les seves dimensions se’n diran “cèdules” que tenien un valor de dos, cinquanta, cinc i vint-i-cinc pessetes.
Aquestes seran les monedes de curs legal fins al febrer de l’any 1939, que havent guanyat la guerra el bàndol nacional, quedaran sense valor i seran desestimades i substituïdes sense bescanvi.
A mesura que les tropes dels nacionals anaven guanyant terreny, s'anava aplicant als territoris conquerits una estratègia que consistia a declarar fora de curs legal la moneda republicana i a emetre'n una altra de nova en un nou Banc d’Espanya -l'instaurat a Burgos pel bàndol franquista- que actuava com l’única entitat que podia emetre'n. Alhora es va exigir als territoris conquerits l’entrega de la moneda antiga. Tal com assenyala Mireia Moré, a l’article “Requisats, mal comptats, oblidats i ben gastats”, publicat per la revista Directa (n. 384, maig del 2015), “l’operació estava estudiada i planejada al mil·límetre i matava dos pardals d’un tret, mentre el bàndol nacional s’enriquia, la República anava perdent cada vegada més embranzida”.
La moneda republicana recuperada (expropiada) era utilitzada pel bàndol nacional amb dues finalitats, per un costat era retornada a la part republicana, on servia per finançar els serveis secrets i accions de sabotatge, i per un altre era venuda al mercat internacional a canvi de divises. Amb aquesta venda massiva de fons es va aconseguir desplomar el valor de la pesseta en el mercat monetari.
La premsa també va ser utilitzada per desprestigiar el valor de la moneda republicana, com es pot veure en aquest article publicat per La Vanguardia el dia 7 de febrer de 1939:
Acerca de los billetes rojos
La falacia de los dirigentes rojos no podía dejar de explotar la ingenuidad y la ignorancia para inundar la zona por ellos sojuzgada de billetes que, impresos con los caracteres de imprenta antiguamente usuales, daban la impresión aparente de ser billetes del Banco de España. Pero esos billetes no tenían, en realidad más que eso, la apariencia de billetes legales.
El engaño es manifiesto. En síntesis, el Banco de España no es más que una entidad bancaria, como cualquier otra, que tiene el monopolio de la emisión de billetes de Banco, regida por un Consejo de Administración elegido por sus accionistas. Pues bien; al iniciarse la revolución marxista el «gobierno» rojo se apoderó del Banco de España, saqueó las existencias de metales preciosos, se incautó de sus locales, libros, documentos, etc. Es decir, expolió al Banco de España como lo hizo con las otras entidades y con el patrimonio de los españoles de la zona roja.
Pero el haber robado todas estas cosas pertenecientes al Banco de España no le podía dar al «gobierno» rojo ningún título legítimo para emitir billetes falsos, usurpando el nombre del Banco de España, Y, sin embargo, los ministros de Hacienda marxistas encontraron fácil solución a sus despilfarros emitiendo, en nombre del Banco de España, cantidades fabulosas de papel moneda con el que hacían frente a sus no menos cuantiosos gastos.
Claro está que este despilfarro y desbarajuste sin igual en la historia de las finanzas trajo aparejada una vertiginosa alza de precios que condenaba a la más espantosa miseria a cuantos en la zona roja no disfrutaban del favor de los dirigentes marxistas y que anulaba, de hecho, totalmente el poder adquisitivo de la amoneda. Llegó a tal grado el descenso de la cotización de la peseta soviética que, en realidad, carecía de todo valor, teniéndose que poner en práctica el trueque, única manera de obtener algunas materias alimenticias. En este aspecto económico, como en todo, el dominio rojo marcó una profunda regresión, volviendo a épocas primitivas de la civilización.
Pero no termina ahí la falacia roja. Con un cinismo sin par alardeaba el «gobierno» marxista de que aquellos billetes eran los únicos legales: los del verdadero Banco de España, constituido por sus accionistas y representado por su Consejo de Administración, eran, al decir de los rojos, absolutamente falsos.
Puestas las cosas en esta situación, ¿puede extrañar a nadie que el legítimo Banco de España rehuse el pago de los billetes rojos? Nada tiene que ver el Gobierno Nacional ni el Banco de España en esta colosal estafa de que los dirigentes rojos han hecho víctima a la zona por ellos tiranizada. Los responsables, los únicos responsables son los «gobiernos» del Frente Popular. Pero estos no piensan ni han pensado nunca en hacer frente a las obligaciones por ellos contraídas.
La repressió després de la guerra, doncs, no va ser tan sols física, sinó que també va ser moral: quedar-se a canvi de res els escassos recursos monetaris de la població del bàndol perdedor va ser una estratègia molt ben pensada i planejada pel bàndol guanyador.
La moneda republicana no va ser mai reconeguda adduint que era falsa i que si algú se n’havia de fer càrrec eren els responsables del govern anterior.
Tot i l'emissió de resguards on constaven les quantitats requisades, la moneda republicana no va ser ni ha estat mai bescanviada ni retornada als seus propietaris.
