Sobre el pas de barca de la Cellera (la barca que anava de la riba de Sant Julià a la de la Cellera), Benet Valentí relata a L’Amic núm. 11 (pàg. 26-27):
Estava molt a prop del carrer Vell i a uns tres quilòmetres aigües amunt de l'altra. Aquesta, a causa de la seva antigor, és motiu d'una més abundosa història. Es pot garantir que el 1891, segons el llibre "Las Guillerías", ja n'existia una, i tot fa pensar que, com a conseqüència de l'aiguat del 13 de desembre del 1777, recordat per l'aiguat de Santa Llúcia, el corrent va danyar una pilastra i les aigües van desviar-se deixant el pont romànic isolat i sense riu, com si es tractés d'un monument. Hi va haver la necessitat d'idear la instal·lació d'una barca per travessar el riu. Ens ho garanteix en Francisco Zamora en el "Diario de los viajes hechos a Cataluña" dotze anys després, el 1789, amb una nota que posa: "La Sellera de Anglés es pueblo de 600 almas, y se fabrican bastantes casas. Riegan su término con las rieras de Osor y del Ter, cuyo riego tiene proyectado aumentar la Administración del hospicio de Gerona. Había inmediato al pueblo un puente muy dilatado sobre el río Ter, el cual, por no estar bien apoyado se lo ha llevado pocos años hace, dejando cortado este paso aún por medio de una barca en las grandes avenidas que son muy frecuentes".
Cinc cèntims era el preu del viatge i tot i ser un import tan raquític (almenys ho sembla ara), hi havia aquells que aigües avall buscaven un primall per salvar el pas i estalviar-se el desembós.
Entre el 1846 i el 1849, l'esmentada barca va tenir molt de protagonisme a causa de les batusses de la segona guerra carlina, ja que l'estratègia del pas va ser motiu de diverses topades entre carlins i liberals. En una de les accions, el 1849, per privar el pas a l'enemic va ser cremada la barca ja que era l’únic mitjà que podia fer possible el creuament del riu. Totes les barques [...] van haver de suportaries freqüents revingudes del Ter. Hi havia cops que la previsió d'una riuada aconsellava de posar-les en terra ferma. En d'altres, l'espontaneïtat de les crescudes obligava els barquers a anar-la a cercar en alguna arraconada riu avall. També va ser molt útil pels cellerencs, ja que alguns eren productors de la fàbrica Gimferrer de Sant Julià, que estava situada prop del carrer Vell.
Amb tot i la construcció d'un pont l'any 1977 que va unir Sant Julià i Anglès, la barca de la Cellera va continuar prestant servei, però, això sí, a un més petit nombre de passatgers: boletaires, caçadors i excursionistes en seran els principals usuaris. És molt fàcil de comprendre la decreixença puix en un món, ara tan motoritzat, tres quilòmetres a motor compten molt poc. Quinze pessetes era el preu d'un viatge que cobrava la Beba, l'última barquera del Ter amb l'ofici de barquer, que un fred matí del mes de gener, la mort la va obligar a deixar la barca amarrada a l'embarcador. El Punt Diari de Girona el dia 8 de gener del 1987, en feia ressó i titulava: "Ha mort la darrera barquera del Ter" i afegia: "Aquesta antiga professió, esbandida pel progrés ha deixat nombrosos rastres a la toponímia de les ribes dels nostres rius, on els ponts i els hostals conserven sovint l'apel·latiu de "la barca".
A uns quilòmetres riu amunt ja no hi existia cap més barca. Fins a Susqueda i Querós, en què els seus ponts, construïts el segle XII, romanen sota les aigües, després d'haver suportat durant molts anys les fortes embranzides del Ter en el cor de les Guilleries. Només el Pasteral, "pas-alt-del-Ter", entremig de dos penyals, una escala de basta construcció facilitava un pas tanmateix ben especial. Amb tot i això, antigament al Pasteral ja hi havia hagut un pont. En Francisco Zamora en els seus viatges a Catalunya, tot referint-se a Amer, diu: "Este pueblo padece mucho por falta de puente seguro sobre el Ter, siendo sumamente fácil de ejecutarse en el paraje llamado el Pasteral, por medio del cual, se abriría la comunicación para carros des de Olot a las Presas, Bas, San Feliu de Pallarols, las Planas, Amer, Angles y Santa Coloma, por cuya falta està atrasado el comercio y en muchas ocasiones casi perdido el pueblo. Es obra fácil y duradera, y lo hubo antiguamente, hasta el ano 1600 en que lo arruinaron por las guerras".
Concretament el pont del Pasteral va ser enderrocat per un aiguat ocorregut el 15 de novembre del 1599, l'any anterior, i ja no es tornà a reparar mai més fins que a principis del segle XX es bastí l'actual.