L’any 1939 va canviar la vida de la Colònia en molts aspectes. A la duresa d’haver viscut una guerra, s’hi va afegir una dura postguerra en què el bàndol guanyador va desplegar tota la seva força.
Les fàbriques tèxtils estaven desmantellades i s’havien de tornar a muntar. A més, els obrers varen haver de tornar a sol·licitar novament feina a les respectives empreses, cosa que es va aprofitar per fer una depuració del personal basant-se en la seva significació durant la guerra.
A partir d’aquí i durant molts anys va imperar la fam, la misèria... i les targetes de racionament.
L’any 1939 també hi ha un canvi de propietat de la Colònia: Josep M. Bonmatí, propietari fins al moment, va traspassar les naus i els edificis annexos a la raó social Fábricas de L. Mata y Pons CA.
De raons per al canvi n’hi pot haver moltes, però la que devia pesar més va ser la guerra i els fets viscuts.
Un altre canvi important en la configuració del teixit industrial de la colònia es va esdevenir l’any 1945, quan havent acabat el contracte d’arrendament la paperera Torras va deixar definitivament la Colònia Bonmatí per traslladar la producció a Flaçà. Això, a part del tancament d’una indústria, va suposar la marxa de moltes famílies.
Paral·lelament, l’empresa H. Vicente Casacuberta va traspassar la seva activitat a un nou industrial que s’instal·laria a la colònia, Antonio Armengol.
A partir d’aquí la colònia queda en mans de dos industrials: per un costat Mata y Pons, industrial i propietari de les naus, i per l’altra, Tèxtil Armengol.
Aquests dos propietaris no s’arribaran a entendre mai i a causa d’uns incompliments dels acords per part d'Armengol, s’entaula una contesa jurídica que durarà més de 30 anys i que, evidentment, també acabarà afectant els veïns.
Mata y Pons, un cop la paperera Torras va deixar Bonmatí, va portar la maquinària d’una fàbrica que tenia a Vilanova i la Geltrú. Una vegada va tenir la planta en condicions, la va mantenir tancada, juntament amb els 50 pisos que havien deixat buits els obrers de la paperera Torras, fins l’any 1953, quan les autoritats governatives li van exigir que posés en funcionament la indústria.
Aquest fet, que dona bastant una idea de com era aquest propietari, fa plantejar una sèrie de dubtes: per què va tenir tant de temps la fàbrica parada i els pisos tancats? Hi té alguna cosa a veure el vincle familiar amb els Bonmatí? Quin fet va motivar el trasllat de la fàbrica des de Vilanova i la Geltrú? Va tenir-hi alguna cosa a veure el fet que marxés la paperera Torras?... De moment, aquests interrogants queden sense resposta.
Per la seva banda, Tèxtil Armengol, quan va arribar a Bonmatí, va traslladar o més aviat va tancar una fàbrica que tenia a Monistrol de Montserrat.
L’any 1945 es van presentar a Bonmatí un grup de treballadors de Monistrol enganyats per Armengol, qui per no haver-los d’indemnitzar els va prometre feina a la Colònia Bonmatí. Quan van arribar, ningú no en sabia res, i al final el governador civil hi va haver d’intervenir per buscar-hi una solució.
El fet queda descrit per Benet Valentí a L’Amic núm. 20, en l’article “Boicot del Grup Bondia”:
Era l’any 1945 i Armengol era el propietari d’una fàbrica de filatura a la població de Monistrol de Montserrat, la producció de la qual li proporcionava un baix o nul rendiment econòmic. Armengol volia deslligar-se de la mateixa sense indemnitzar als obrers, als quals va proposar que es traslladessin a la seva fàbrica de Bonmatí on els facilitaria treball i estatge. Essent així de clar, un capvespre de l’esmentat any, amb el tren d’Olot, van fer cap a Bonmatí entre 50 i 70 productors que, amb maletes i farcells, van creuar el pont pensant trobar la terra promesa i així prendre possessió de pisos i treball. Van arribar a Bonmatí i els dirigents de la fàbrica d’aquí desconeixien, així almenys ho deien, la vinguda d’aquesta gent. A la factoria els llocs de treball estaven ocupats i els pisos promesos brillaven per la seva absència, ja que els que hi havia a la Colònia eren propietat de Mata i Pons.
Era una nit del mes de novembre freda a més no poder i els homes i les dones nou-vinguts van passar-la al ras abrigats amb l’arpillera de les bales de cotó.
El governador civil de Girona, Lluís Mazo Mendo, assabentat del fet, l’endemà mateix va citar els representants d’Armengol als quals va increpar molt severament. Entre altres retrets, els digué que si els pares de família que havien passat la nit al ras haguessin estat cavalls de carreres ben segur que se’ls hauria proporcionat allotjament sota cobert. Els va advertir que si dormien una altra nit al descobert, actuaria amb molt de rigor. No hi va haver necessitat, ja que els pocs dies que van romandre a Bonmatí se’ls va proporcionar dormitori, apilonats a l’espaiós pis de l’amo i en algun magatzem.
La direcció va inserir a les màquines els vinguts de nou junt amb els treballadors d’aquí. Molts homes els van destinar a les contínues de filar, una feina que en aquestes contrades es reservava només a les dones.
Gairebé tota la gent que venia de Monistrol era de parla castellana. Era un grup tan nombrós que hi havia gent de tota mena. D’entre ells destacava un grupet de 6 o 8 homes molt arrauxats que eren els qui timonejaven la barca. Per altra banda, vinguts de Barcelona, van establir-se uns dies a la Colònia alts dirigents de l’empresa que coneixien fil per randa cada un dels treballadors incloent el capitost. Aquests, en un parell de dies, es van esfumar influenciats per l’oferiment econòmic que els dirigents arribats de Barcelona d’amagat els brindaven, mentre els obrers restants, més de bona fe, al veure’s enganyats per uns i altres, van prendre la decisió de tornar a passar pel pont, aquesta vegada però en direcció contrària a la forma que havien arribat. Armengol no va mostrar la seva figura ni a sol ni a ombra. Al cap de pocs dies la fàbrica de Monistrol va ser desfeta i els pobres treballadors, sense cap tipus d’indemnització, van haver de buscar altres destins.
Això ens dona un idea de com va quedar la Colònia al bell mig de la postguerra.
Tal com comenta Benet Valentí: “Entre els fabricants es creen unes desavinences que transcendeixen als obrers d’una i altra fàbrica: els qui treballen per a l’amo i els qui ho fan a la factoria de l’adversari. Aquests són considerats obrers de segona.”