Quan tot just el poble acabava de sortir d’una guerra cruel que havia enemistat i enfrontat convilatans, quan tot just el poble estava patint una cruel revenja falangista que s’estava rescabalant amb escreix per tot l’odi acumulat, quan tot just el poble intentava recuperar-se patint totes les penúries d’una postguerra, amb racionament, gana i pobresa..., una altra desgràcia va sacsejar la població.
Tal com diu la dita, sempre plou sobre mullat, i en aquest cas la dita es va aplicar amb tota la seva intensitat el 17 d’octubre de 1940, quan el Ter es va desbordar.
Les conseqüències de la riuada es van deixar sentir durant molt temps i van fer encara més dura la situació a la colònia.
Els fets de la riuada els va descriure molt bé Benet Valentí a la revista L’Amic núm. 5, on fa una descripció molt personal dels fets viscuts, que és la millor manera per poder-nos fer una mica la idea del que va passar:
Era el 17 d’octubre. Un dia normal com qualsevol altre. Així em degué semblar que seria aquell jorn en aixecar-me del llit. Després de mig jornal del matí a la fàbrica, vaig dinar ben de pressa, com cada dia, per aprofitar una hora escassa per fer un xic d’esport abans d’emprendre la segona part de la jornada laboral i que era jugar a futbol en aquell paradisíac terreny que hi havia darrera de les fàbriques! Qui podia pressentir en aquell moment, amb aquella normalitat, com he dit, que seria l’últim cop que correríem darrera la pilota en aquell meravellós terreny encatifat d’herba i envoltat de plantes d’espès fullatge!
Una migdiada assolellada que convidava a aquells que no eren tan aimants de la pilota, a fer una becaina entre aquell sol i ombra per esperar l’hora de començar el segon torn a la fàbrica: dos quarts de dues i la puntual represa al treball a can Casacuberta.
Feia un any que s’havia acabat la guerra i la lluita era constant per sobreviure, ja que la postguerra era fatídica. Malgrat tot, la nostra joventut era capaç de resistir-ho tot... però la problemàtica per tirar les famílies endavant era una forta càrrega que pesava sobre els nostres progenitors. Les seves preocupacions eren estudiar la manera de com fer arribar a final de temporada les anyades de patates i mongetes i assegurar-se del corresponent greix per adobar les viandes. Del pa no se n’havien pas de preocupar perquè no n’hi havia. Faig esment d’aquesta situació perquè hom pugui veure més clarament quina seria la funesta posició que esdevindria després de ser els habitants de la colònia visitats per l’aiguat que refereixo en aquest escrit. La meva tasca en el treball, junt amb en Joaquim Tura, en Lluís Pont, en Joan Trias, en Rosend Casteyó, etc. i els nois de la manyeria consistia en bastir la filatura de la fàbrica número 1, o sigui, la vella, ja que la guerra l’havia deixat sense activitat per haver-la convertit en fàbrica al seu servei. La nova, o sigui la número 2, ja feia dies que feia fil.
Després d’un parell d’hores de treball i enmig d’un sol espatarrant, des de Manlleu i la Gleva va ser comunicada a l’empresa l’alarmant notícia que baixava un excés d’aigua que feia témer un desbordament. Tal notícia va ser rebuda amb un cert escepticisme i una certa ironia.
Quina credibilitat podíem posar en aital notícia, si feia un parell d’hores tot era normalitat a la colònia i el cabal del Ter era ben escàs! Al cap de mitja hora, ja dins la fàbrica, se suspenen tots els treballs i es destina la gent a enlairar gènere fabricat. Era fil en diferents facetes de fabricació com també els estris més delicats en cas de mullar-se, com és ara xapons de les cardes.
Des de 1939, un cop finida la guerra, va començar el procés de muntatge i hi feien acte de presència els socis propietaris de l’empresa. Aquesta era “Hijos de Vicente Casacuberta, S.A.” Hi havia el propietari principal que era conegut per “l’Amo”, era el Sr. Vicenç; el seu fill Josep, el seu germà Sr. Pepet i els nebots Rifà i Aguilera. Tots, exceptuant el primer, es dedicaven al muntatge de la fàbrica de dilluns a divendres, i vivien en un dels pisos del C/. de les fàbriques. No era pas sorprenent, doncs, de veure’ls en aquest moment enlairant gènere per salvar-lo de l’aigua.
Mentrestant, què passava a la fàbrica del costat, la Paperera Torras Domènech? No ho sé, però suposo que devien fer el mateix, amb la diferència que aquella, en no haver estat desmuntada durant la guerra, es trobava en plena producció.
Vull fer esment que alguns que havíem romàs des de la una i mitja dins la fàbrica, no suposàvem la magnitud d’allò que s’estava preparant. En l’única sortida que vaig fer a defora, em vaig encaminar vers un dels magatzems que hi havia a tocar del camp de futbol, d’on es retiraven els xapons de les cardes encaixats temps ha. El soroll de les aigües arrossegant plantes i objectes de tota mena i la imatge de l’aigua inundant el camp de futbol, oferia un aspecte dantesc, i era motiu perquè la meva imaginació intuís la catàstrofe que riu amunt estava succeint. Llavors, sí que vull confessar-ho, vaig quedar esporuguit. L’estada a la fàbrica va durar poc perquè aviat es van percebre els eixordadors sorolls dels clàxons dels camions de can Bernades alertant la gent que l’aigua estava entrant a la colònia. Com en 1919, les aigües van arribar a la plaça i als carrers, pel camp de futbol i per les Fàbriques. Eren aproximadament les 10 del vespre.
En sortir de la fàbrica vaig dirigir-me a casa, d’on havia sortit després de dinar, moment en què no era de preveure res del que s’estava apropant. El meu pare, que havia respirat optimisme fins l’últim moment, confiava que l’aigua no entraria a les cases. Tenia l’experiència viscuda en l’aiguat del 1919 en què, després d’assolir un nivell d’un parell de pams, al cap de poques hores, la gent pogueren tornar a les seves llars. Un cop a casa, vaig adonar-me de la solemne bajanada que acabava de protagonitzar; procurava de solucionar el problema de “l’amo”, mentre deixava els interessos de la família en perill. Poso a corre-cuita algunes coses sobre els tocadors de la barberia i la taula del menjador, entre elles un cistell de mongetes del ganxet, que en aquells dies s’estaven aprofitant dels horts de la colònia.
Abandonem la casa per la porta de darrera del carrer de Sant Ramon en direcció a la pujada que condueix a l’església. Per travessar la plaça ja ho vam haver de fer de peus a l’aigua, puix aquesta ja se n’havia fet mestressa. Un cop a la pujada on s’havia acollit molta gent, contemplàvem impressionats com el nivell de l’aigua anava augmentant.
Recordo el fet que de can Surroca, que era la primera casa que es comunicava amb la pujada, els seus estadants varen sortir per la part de darrera del carrer i havien de salvar un petit corrent d’aigua d’uns 30 centímetres escassos de gruix. Amb molt bona voluntat, uns homes van intentar ajudar les dones perquè no es mullessin.
Hi havia una dona, la qual era monja, que no va estar pas de punyetes; en lloc d’acceptar l’ajuda dels voluntaris, va arrencar correguda i travessà el petit rierol format per l’aigua, perquè no fos tocada per cap home.
El capellà, en Mn. Miquel Janoher, va obrir l’església per tal d’acollir o si més no donar aixopluc a tothom. Vull fer esment que el seu llit va ser destinat a un malalt de molt de compte. Can Muné, can Verònic, can Costa, la Rovira, can “Sidru”, can Rigau, etc., es van solidaritzar amb la gent de la colònia donant acolliment a molts veïns. Una bona part d’ells, però, es mantenia a la pujada contemplant enmig de la foscor l’aspecte tètric de les esvalotades aigües que envaïen la plaça i arribaven a l’alarmant nivell de gairebé dos metres d’alçària. La gent, espantada, contempla com les aigües han ocupat totalment la terra cultivada dels horts on les restes de mongetes i totes les hortalisses són destrossades per la fúria del temporal. La pluja fins aquí no ha estat pas massa abundant. Les desgràcies són ocasionades pel devessall d’aigua mai vist que prové del Ter amunt. Cap a la una de la matinada, enmig de la foscor neix un raig d’esperança. El nivell de les aigües ha davallat uns quaranta centímetres. Aqueta il•lusió dura poc, ja que en breus moments la remuntada és superior a l’alçada anterior. Amb esglai es passa la nit, una nit que, ara sí, l’aigua ha caigut a semalades i amb una foscor com una gola de llop. En fer-se de dia, l’espectacle és aterridor.
És un matí amb un cel negre. Els terrenys que no han estat afectats per la inundació són coberts pel fang o per l’aigua de la pluja que ha caigut durant la nit. Des de la pujada es poden veure els horts de la plaça totalment inundats; el corrent que travessa la plaça amb fúria ho arrossega tot: cairats, bidons, taulons, botes, plantes i fins alguna persona. Les aigües, en xocar contra el pont, llencen a l’aire tota classe de materials que la violència del corrent mena riu avall. L’espectacle presenciat i més tard explicat per les persones que van romandre en els pisos i que des de les finestres contemplaven els carrers convertits en canals era esfereïdor. D’un costat pel que presenciaven, i per l’altre per la inseguretat de la feblesa dels envans de les cases, a les quals l’empenta de l’aigua els havia obert algunes portes i finestres. Per aquest fet, a les plantes baixes el corrent hi era permanent. El panorama que es presenciava des de la capella de Sant Julià, dominant el Ter, i tot el que aquest envaïa era espantós.
Així va anar passant aquell matí, amb la gent trista i angoixada i amb un pressentiment pessimista, només imaginant quin seria l’estat en què es trobarien les seves llars.
En arribar a mitja tarda, de la mateixa manera que el dia anterior l’augment de l’aigua ens va sorprendre, així mateix va disminuir. En poques hores, d’una manera sobtada, va minvar el nivell del riu, quedant la colònia fora del domini dels corrents. Això fa que després de catorze hores de mantenir-se el nivell d’alçària d’un metre noranta a dos metres, les aigües s’escolin i quedin els carrers i la plaça coberts de fang. M’encamino cap a casa, la visió dels carrers del Pi i Sant Ramon és esgarrifosa. Tota classe d’utensilis: mobles, llenya, plantes, animals negats, etc. Es poden veure pertot arreu. Un cel color plom, i una humitat que traspua per les parets, acaben de completar un quadre trist i escabrós. I per si fos poc una mullena cala els cossos de la gent que no poden gaudir de calçat ni roba seca.
Arribo a casa i intento obrir la porta amb clau. És impossible. Les cases de la colònia són més baixes que el carrer. Això fa que aquest desnivell ajudi a acumular més l’aigua i el fang, i faci irrealitzable la seva evacuació. En Lluís de l’estanc, que viu al mateix carrer, em crida i em dóna facilitats per entrar a casa meva des de la seva casa, malgrat que hi hagi les escoles entremig. Els envans trencats fan que siguin quatre les cases que es comuniquen sense obrir les portes. El corrent que hi havia a dintre ha fet que mobles i estris hagin canviat de lloc. Per exemple, com que l’escola era al costat de casa, les taules van passar als habitatges de la meva llar. Això va fer que pogués traslladar-me a les quatre cases per sobre d’aquestes taules, doncs a terra hi havia un gruix de 30 o 40 centímetres de fang. Aquell cistell de mongetes que vam deixar damunt la taula, devia navegar per allà on el corrent el va conduir i el trobàrem en una habitació. A causa de la dilatació de les mongetes el seu volum arribava fins a la nansa.
La generositat d’uns veïns d’un segon pis va fer que les primeres nits les passéssim a casa seva, puix l’única vestimenta de què disposaven era la que portàvem al damunt.
El subministrament de l’aigua era tallat i els pous no eren potables, el canal estava rebentat i això era motiu que les fàbriques, cases i safareig estiguessin faltats d’aigua. Aquesta va ser la causa que manqués també l’electricitat. Les dones havien d’anar a rentar la roba al torrent de Bàscara o en algun bassal dels defores de Bonmatí. El canal de desguàs de les fàbriques, que per guanyar salt desembocava Ter enllà, va desaparèixer i quedà ple de pedres i fang.
Els horts que hi havia entre la plaça i el riu eren un roqueter impossible de reconèixer com a terreny cultivable.
El terraplè que unia el pont amb la colònia va desaparèixer (la baixa del nivell de la nit anterior va ser ocasionat per l’ensorrament d’aquest). La carretera de Vilanna i Trullàs estava esllavissada dificultant el pas en les dues direccions. El tren d’Olot amb diverses trencades a la via tampoc no funcionava.
Les fàbriques, l’endemà, un cop lliures dels embats de l’aigua, van començar la dura tasca de desmuntatge i neteja. L’alçària del fang hi havia llocs que superava els 60 centímetres. Les indústries Padrosa, que es dedicaven a la caixoneria, i la Paperera Torras, tenien a l’exterior grans munts de fusta acumulada, pel fet que era la seva matèria primera; els va desaparèixer tota.
Començava per Bonmatí una etapa encara més dura que la que s’estava vivint a causa de la guerra. Fou l’època més calamitosa que ha viscut la colònia des de la seva fundació.
El diumenge, com a dia festiu, badocs dels pobles veïns que no van ser afectats per la inundació contemplaven les misèries dels bonmatinencs com enfangats treien el llot de les seves cases.
Fins l’aiguat hi havia a la colònia un camp de futbol la mar de bonic i un equip la mar de bo. Del camp només en va quedar un impressionant roqueter amb un desnivell de fins dos metres d’alçada. Veus aquí que tan bon punt acaba de passar la riuada i mentre la gent estava en plena neteja de les cases, es presentà la junta directiva del CD Anglès, la qual s’adreça a la junta del FC Bonmatí, amb aquestes mateixes paraules: “Com que vosaltres, en no tenir camp, ja no podeu formar equip, venim a sol•licitar la baixa de tres jugadors per tal d’incorporar-los al nostre equip”. En lloc d’oferir-nos ajuda ens venien a desmembrar l’equip. Hi va haver una reacció de dignitat i amor propi de dos homes que sempre han estimat el poble des de totes les vessants i decidiren reconstruir el camp sense esperança de recuperar tot allò que invertien, com així va ser. Aquestes persones cal que siguin recordades en el futur i per això les esmento; eren en Francesc Pagès Puigdemont i l’Eugeni Casacuberta Cassà.
Per reparar el terraplè que unia el pont amb la colònia que la riuada s'ha emportat, torna a venir a Bonmatí un batalló de soldats treballadors, presoners de guerra, que substituiran el dit terraplè per dues arcades petites.
L’hivern que s’apropa serà terrible en tots els sentits: els jornals baixos, els treballs penosos i amb males condicions; la falta de recursos, les collites dels horts perdudes, el fred, el racionament d’aliments, la manca de pa, l’escàs treball femení a les indústries tot esperant que les fàbriques es posin en funcionament.
Més tard, en diferents facetes de la vida, hem aplaudit i col•laborat i ens hem solidaritzat en la recerca generosa d’ajuda. A Bonmatí, d’auxili no en vam trobar en aquella avinentesa. Únicament la Paperera Torras va socórrer amb una manta els afectats dels baixos.
El 8 de març del 1941 és la data en què el propietari de la colònia, Mata i Pons, acabà de reparar les rebentades del canal i la paperera comença a produir. Tot i que abans havia intentat la fabricació mitjançant màquines de vapor, per les dificultats del moment, va haver d’abandonar. El mateix dia les Indústries Elèctriques comencen a produir electricitat. La filatura Casacuberta tardarà més a fabricar pel fet que va haver de començar el muntatge de nou. Les Indústries Padrosa, de caixons, prenen la decisió de traslladar-se a Anglès i començar un nou procés de fabricació.
Aquesta és, a grans trets, la visió d’una inundació que, salvant la desgràcia de rebentar-se l’embassament de Susqueda o Sau, no es tornarà a repetir.
La vida a la colònia va continuar una colla d’anys molt migrada pels fets esmentats i per altres causes i canvis en les indústries.
Concretament, la dècada dels 40 és, sens dubte, la més trista i angoixosa que ha conegut Bonmatí.
La premsa de l’època també es fa ressò del fet, que no va afectar només la Colònia Bonmatí, sinó tots els pobles de la llera del Ter i, dins de Catalunya, també el riu Llobregat.
Concretament, en relació amb la Colònia Bonmatí, el diari El Pirineo, en data 21 d’octubre, es fa ressò que el pont del Pasteral va quedar interceptat igual que el de Bonmatí. La fàbrica de paper i filats de la colònia varen patir danys importants i varen quedar en aturada forçosa 250 obrers. Les pèrdues causades als habitatges, collites i bestiar van ser molt importants. Es varen haver de lamentar desgràcies personals.