La batalla de Bonmatí en la Guerra Civil espanyola

Benet Valentí va fer una descripció de la batalla de Bonmatí en un treball inèdit que va deixar escrit l'any 1984 titulat "La Guerra Civil Espanyola a Bonmatí (1936-39)". Probablement no va arribar a publicar mai aquest document perquè, com diu ell mateix en el pròleg del treball, "hi ha a prop descendents dels protagonistes del temps esmentat i la meva intenció és no ferir a ningú, ni obrir cap ferida tal vegada cicatritzada". Valentí confessa: "La meva intenció ha sigut ser just i mirar els fets amb imparcialitat." De la batalla de Bonmatí, Benet Valentí diu:
 
El dia 4 de febrer de 1939, estant les fàbriques en poder dels militars de la República i aquests al veure la guerra perduda, decideixen en la propera nit volar les naus de les fàbriques de la colònia. Aquesta decisió arriba a oïda d’un productor anomenat Florenci Llenas, el qual acompanyat de tres homes de valor dels quals desconec el nom, es personen als caps militars i amenaçant-los amb la pistola els fan desistir de tan greu decisió.

El dia 4 de febrer de 1939, els veïns de Bonmatí comencen a notar un moviment militar. Són fets uns forats a tot el llarg del pont, concretament 24 de 80x80x80 cm, que seran omplerts de dinamita a fi de fer volar el pont i així dificultar el pas de l’exèrcit contrari.

L’acció de resistència es porta a cap entre 5 i 6 de la tarda del dia 5, que s’esqueia en diumenge, i és comandada per Enrique Líster. Minuts abans de ser destruït el pont se sentien les explosions ocasionades per les voladures dels ponts del Pasteral, els d’en Roura i els d’Anglès (tots, carretera i tren).

A partir d’aquest moment, comencen a sonar els primers trets i els veïns de la colònia romandran dins les seves llars. Els de les cases aïllades escullen per considerar-se més segurs alguna que altra mina.

L’exèrcit atacant, amb un contingent africà, procedent d’Anglès, s’ha apoderat de Vilanna, o sigui de l’altre costat del pont, des d’on disparen contra les forces republicanes que estan parapetades a l’esquerra del Ter, en finestres i galeries del carrer de Sant Ramon. En aquest mes de febrer el cabal del riu és bastant elevat i és una temeritat creuar-lo a cos descobert. No obstant, algun que altre moro morí a l’intentar-ho.

Des de les 6 de la tarda del dia 5 fins a la nit és un front obert. Hi ha unes hores de pausa en la lluita; aquesta es torna a engegar més dura l’endemà a primeres hores i durarà fins a les 5 de la tarda del dia 6. Entren homes de l'exèrcit ocupant -que venen per Sant Julià- per la plaça Don Manuel. Per cert, són moros comandats per oficials espanyols.

Davant de la impossibilitat de creuar el Ter, l’exèrcit atacant amb oficials espanyols comandant forces de xoc mores, va travessar el riu prop de la Cellera aprofitant un primall d’aigua i va ocupar la colònia procedent de Sant Julià.

El desfet exèrcit de la República es retira en direcció a les Serres. Fins a aquest poble els ponts també seran destruïts. Fins a aquest poble els ponts també havien estat destruïts. Mentrestant, soldats que havien oposat resistència s’entreguen i alguns d’ells són afusellats més tard. Mentre, la colònia i els seus voltants donen testimoni de la batalla que s’ha lliurat: soldats morts dins les fàbriques i els magatzems, al voltant de les cases, dins el riu, i una enorme quantitat de material de guerra abandonat. 

L’exèrcit guanyador fa la sensació de no haver tingut baixes, que per cert les va tenir, ja que els cossos van ser retirats pels mateixos soldats. L’exèrcit derrotat deixa una gran quantitat d’homes morts que romandran fins al dia 8 abandonats. En aquesta data són obligats a enterrar-los. Dita feina la porten a cap uns homes de Bonmatí que s’havien destacat en el règim que acabava de ser vençut. Són posats en dues fosses sense el mínim control d’identificació. En una d’elles va ser-hi soterrat, junt amb els homes, un cavall.

Cal destacar la mort del vigilant de la paperera Torras Domènech, que en un excés de zel no va abandonar la seva missió. També moriren a prop de les seves cases de pagès dos veïns de Constantins i les Serres, morts de les quals van ser autors els moros.
  
Els resultats de la batalla van ser esfereïdors. D’entre la gent de la colònia van morir dues persones, un noi de can Llorà Petit, tot defensant el seu patrimoni, i el vigilant de la Paperera Torras.
 
A les fàbriques i magatzems, i en els voltants de la colònia, van ser molts els morts, possiblement entre seixanta i setanta.
 
Els soldats de l’ocupació, especialment africans, entraven a robar tot el que podien tant a les cases com als galliners.
 
Josep Pigem, a la revista L’Amic núm. 21 (pàg. 12), descriu com va viure els fets del 6 de febrer dient: “Als soterranis del molí hi havia 15 o 16 persones, entre la meva família, i la dels veïns de Ca l’Esteve, Cal Manyà i Can Nic, i al matí van venir un escamot de moros de les tropes nacionals que volien entrar, però vam tenir sort que no va passar res perquè un oficial feixista els va fer marxar a cops de xurriaques i després va deixar un vigilant a la porta amb una bandera. [...] A la tarda, quan semblava que ja havia passat tot, es va presentar un moro que va agafar-nos a en Pelaio Coll i a mi, que teníem 14 i 15 anys, i se’ns emportava dient que érem rojos. Ens va posar de cara a la paret i va agafar el fusell, i, aleshores, la meva mare Joaquima se li va penjar al coll i plorant li va dir que érem els seus fills. Ell, després de donar-li una empenta, li va dir: “pues te los quedas”, i aquí va acabar aquest episodi.”
 
Vuit soldats que disparaven des de les galeries del carrer de Sant Ramon varen quedar encerclats per l’exèrcit ocupant, varen ser detinguts i més tard afusellats a tocar de la plaça de Calders.
 
De l’exèrcit guanyador mai no es van saber les baixes que van tenir, ja que es varen organitzar ràpidament per retirar els seus morts, mentre que els cadàvers dels derrotats van romandre fins l’endemà a la tarda allargassats per les fàbriques i els magatzems, al votant de les cases, dins el riu i pels defores de la colònia. A més a la colònia hi va quedar gran quantitat de material de guerra abandonat.
 
El dia 7 la tarda els cossos dels republicans varen ser enterrats en dues fosses comunes cavades prop de can Sidro sense prendre’ls cap mena d'identificació, és a dir no se sap ni el nombre ni qui eren. Les seves famílies pateixen la pèrdua sense saber on han perdut la vida. Van ser tractats amb tan poc respecte que fins en una d’elles hi van colgar un cavall de l’exèrcit.
 
L’any 1959 les restes d’aquestes fosses comunes van ser traslladades al Valle de los Caídos.
 
També el dia 7 es van fer els actes de l’enterrament dels dos veïns morts durant la batalla, Francisco Font Ventura i Manuel Carreras Caballé. Va oficiar els actes el capellà de Constantins, Mn. Joaquim Pararols.