L’existència del molí del Llor ve de temps molt antics. Ja s’esmenta l’existència d’un molí l’any 1235. Ara bé, la referència exacta que es troba és de l’any 1426, quan el molí passa a ser propietat de la família Bonmatí.
Concretament, l’any 1426 Pere Bonmatí compra el molí del Llor a Ivó de Camps, ciutadà de Girona. En la compra s’inclou l’autorització per fer ús de les aigües del rec de l’Anglesell.
El 1861 s’acaben les reformes de modernització del molí realitzades per Joan Bonmatí Masachs. Unes obres que formaven part de les que portava a terme des del 1853 consistents en canalitzar l’aigua del rec de l’Anglesell des del mas Nou (can Tulsà) fins a la Funderia i d’allà al mas Bonmatí i el molí del Llor. Les obres i la maquinària del molí varen tenir un cost de 47.759 rals.
El molí, tal com descriu Josep Pigem a L’Amic núm. 12 (pàg. 20-21), "a més d’aixafar tota classe de grans, fruit de la seva collita, també prestava un servei públic a les pagesies de Vilanna i Trullàs, que després de creuar les aigües del Ter portaven el gra a moldre. També hi acudien pagesos d’altres indrets que es veien obligats a salvar els nombrosos obstacles d’uns camins quasi intransitables. Carros i carretes de Constantins, les Serres, Sant Julià i Sant Climent, estirats per cavalls i bous, transportaven els sacs de gra cap al molí del Llor, situat en un veral que encara tardaria molts anys a prendre el nom de Bonmatí. La gravetat de l’aigua, amb un sistema molt primitiu, impulsava unes moles que aixafaven, entre altres grans, el de blat, el més important de tots, ja que proporcionava el pa, que era l’aliment principal per a la gent que vivia ben pobrament".
Aquest molí era explotat directament per la família Bonmatí, fins que, l’any 1912, Manuel Bonmatí va cedir-ne l’explotació en lloguer. Sembla que el canvi va ser degut a la gestió del moliner que tenia contractat per a la trituració del gra. El Diario de Gerona de Avisos y Noticias s’hi refereix de la manera següent en data 19 de setembre de 1912: “Por haber sustraído cinco sacos de trigo y uno de harina de un molino propiedad de D. Manuel Bonmatí de Cendra han sido detenidos el molinero Juan Serra Vidal y otro individuo llamado Salvador Raballonet.”
Aquest fet va fer decidir Manuel Bonmatí a cercar un moliner que es pogués fer càrrec del molí a canvi d’un arrendament. I és així com va arribar a un acord amb Isidre Pigem, que posseïa el molí de Nerós, a Sant Martí de Llémena. La família Pigem es va traslladar a la Colònia Bonmatí el 1912, on va explotar el molí fins a principis de la dècada del 1940, quan a causa de la llei imperant i el fet que els pagesos deixessin progressivament de fer-se ells mateixos el pa, va fer inviable la seva continuïtat i va acabar tancant.
Durant aquests anys els moliners varen ser Isidre Pigem primer i després el seu fill Joan.
El lloguer acordat va ser de 300 duros a l’any o el que equivalia a un duro per dia de treball a l’any. El lloguer incloïa el molí, la maquinària, la força motriu i una peça de terreny per a cultiu.
Per cada sac o quartera de blat panificable es cobrava 1 pesseta i per la resta, 75 cèntims. Això vol dir una gran quantitat de feina per aconseguir pagar l’arrendament. Tal com assenyala Josep Pigem: “Veritablement no era cap regal pel temps que estem parlant.”
La mesura utilitzada al molí era la quartera, que equivalia a uns 60 kg (però, quan es tractava de civada, una quartera eren 40 kg). Altres mesures utilitzades eren el quartà (1/4 part d’una quartera, aprox. 15 kg), el vuità (1/8 part d’una quartera), el mesuró (1/16 part d’una quartera) i el mig mesuró.
El treball realitzat pel molí es podia pagar en diners o en espècies, és a dir, es podia pagar amb una part de la moltura (part del gra que es molia). D'això també se'n deia “llosar”, ja que era la mesura (i l’eina, la llosa) que en treia el moliner per cobrar o extreure la seva part de la moltura.
El molí del Llor estava qualificat com a “molí fariner”. Això vol dir que, deixant a part els tres jocs de moles, la resta estava inclòs com una indústria farinera.
De les moles que tenia el molí, una servia per a la trituració de grans panificables, l’altra per moldre la farina i l'última per moldre pedra.
El sistema de funcionament del molí el descriu Josep Pigem a L’Amic núm. 6 (pàg. 12) de la manera següent:
La seva forma d’organització i treball era la següent: en primer lloc he de remarcar que en ser a primers de segle tenia la seva importància. Quan el pagès entrava la mòlta, el moliner subscrivia un talonari per triplicat on s’anotava nom i població, el pes de la mòlta, la classe de gènere, nombre de sacs, el seu import i la data d’entrada i recollida. En un apartat del taló es relacionava la forma de lliurament: els quilos de farina de primera com a panificable, les despulles classificades amb 2.ª 3.ª i 4.ª i la resta incloïa les “garbelles” que eren les deixalles del blat i finalment la merma que dintre les normes reglamentàries existia. La suma era el total de la mòlta. Un taló es lliurava al pagès com a resguard, l’altre es posava encaixat en una llaneta per penjar-la al sac com orientació de la seva molturació.
En el procés de molturació del blat panificable, és imprescindible la seva neteja, però molt més en aquell temps en què els pagesos recollien el blat en condicions molt crítiques en no tenir altres possibilitats.
La neteja consistia a passar-lo per cinc màquines: garbell expolsador, carro pedrer, “triavesses”, espuntador i respalladora (i el seu corresponent netejador o noria); finalment se li donava el seu grau d’humitat i es deixava reposar. Seguint el seu procés s’introduïa a la mola i en sortia farina integral, i en passar per torns de grans dimensions se la convertia en farina panificable i les despulles, pel seu número. He de remarcar que el seu recorregut s’efectuava per mitjà d’elevador i bisenfins.
Com heu pogut veure, el sistema de molturació és molt senzillament explicat, però les seves qualitats sí que requereixen una experiència. Com a professional que em sento, vull acabar dient que no és igual aixafar blat que fer farina. La farina ha de ser fina però viva, perquè ha de seguir el seu procés.
El molí treballava molt la temporada d’estiu, quan se solien fer fins a 50 sacs diaris; la resta de l’any se solien fer aproximadament uns 10 sacs. Josep Pigem assenyala a L’Amic núm. 21 (pàg. 11-13): “Fèiem 50 sacs diaris de blat i el pare, que es deia Joan, i jo treballàvem nit i dia, ja que s’engegava el dilluns a les 4 del matí i no paràvem fins al diumenge a la mateixa hora.” Aprofitant després el diumenge per portar a terme el manteniment general i deixar-ho tot a punt per tornar a posar en funcionament el molí.
El sistema de transmissió de la força a tot el molí es feia a través d’unes corretges o embarrat general que feia funcionar tot el molí. Aquestes corretges moltes vegades amb la calor es dilataven, cosa que feia que el molí no funcionés correctament. Per això l’engegada es solia produir sempre a primeres hores de la matinada, quan no feia calor.
Al molí hi anaven a moldre pagesos de tota la contrada: Bescanó, Constantins, les Serres, Estanyol...
Durant la Guerra Civil i la postguerra l’ajuda que el molí va donar a la colònia va ser molt positiva. Tal com es descriu a L’Amic núm. 28: "Eren les mòltes de blat de moro convertit en farina per a la cocció de farro, també conegut per 'farinetes', un aliment que en èpoques d’estretor es convertí en el menjar dels pobres."
Un cop acabada la guerra, i quan encara tothom s’estava recuperant, l’aiguat de l’any 40 va causar destrosses a totes les indústries i baixos de les vivendes de la colònia, i evidentment també al molí. L’aigua va arribar a una alçada de dos metres i va quedar tot ple de fang. Això va fer que el molí s’hagués de desmuntar i netejar, amb la consegüent parada de la producció durant un temps.
Progressivament la feina del molí va anar decaient, ja que els pagesos van deixar de fer-se el pa ells mateixos, cosa que va complicar la viabilitat del molí.
Però la causa que va fer que hagués de tancar va ser la llei que es va aprovar per la qual no hi podia haver cap molí fariner a menys de 20 quilòmetres d’una farinera. Com que a Girona n’hi havia dues: l’Encesa i la Teixidor, això va fer que s’hagués de tancar la part panificable del molí i que només es pogués produir pinso per al bestiar triturant altres cereals com l'ordi i la civada. Això va conduir al seu tancament definitiu.
El diari El Pirineo, el 21 de setembre de l’any 1940, publicava:
SERVICIO NACIONAL DEL TRIGO
Aviso:
A fin de que los molinos maquileros y trituradores de piensos, se ajusten en un todo a lo dispuesto en el Reglamento de Ordenación Triguera para aplicación del Decreto Ley de 23 de Agosto de 1937, los propietarios o arrendadores de dichos molinos solicitarán antes del día 10 de Octubre próximo de esta Jefatura, y por medio de los impresos destinados a este fin, la autorización C-22 para poder seguir dedicándose a tal industria, ya que pasado el día 25 del expresado mes quedan anuladas las autorizaciones concedidas con anterioridad y por tanto clausurados los molinos que carezcan de la nueva autorización.
Los impresos pueden solicitarse de la Jefatura Comarcal de este Servicio, sita en la Avenida Generalísimo núm. 25 (Rambla), la cual los facilitarà gratuitamente.
Se ruega a los Sres. Alcaldes pongan en conocimiento de los molineros de su localidad el contenido de la presente circular, a fin de que formulen la correspendiente solicitud con tiempo oportuno, en evitación de perjuicios.
L’any 1937 s’havia posat en funcionament el Servicio Nacional del Trigo als territoris del bàndol nacional, que tenia entre les seves funcions intervenir fàbriques i molins fariners. Un cop acabada la guerra, aquest Servicio Nacional del Trigo va operar a tota la Península.
Tal com s'assenyala a l’article “Molins i moliners” publicat a L’Amic núm. 28 (plec central de 4 pàgines):
Va durar molts anys la prosperitat del molí del Llor, fins que unes lleis rigoroses, provocades per una guerra, els inflexibles controls exigits en una postguerra i, més tard, el progrés ocasionat per modernes i productives farineres, van sumar forces perquè de la història de l’emblemàtic molí només en resti el record i la placa de marbre que rau en la paret forana on diu: Molino del Llor.
Abans de tancar, però, es va estudiar la possibilitat d’adaptar el molí a la molta de pedra, però al final no es va portar a terme.
En el moment del seu tancament, el molí del Llor ja no pertanyia a la família Bonmatí, ja que l’any 1939 Josep M. Bonmatí n'havia traspassat la propietat a la raó social Fábricas de L. Mata y Pons y Cia.