La Cooperativa La Bonmatinense

Les cooperatives o el cooperativisme sorgeix a finals del segle XIX com a mesura de protecció i defensa dels seus integrants perquè puguin satisfer les seves necessitats de consum amb el millor benefici possible.

Als nuclis industrials, aquestes associacions prenen molta rellevància a principi del segle XX. Normalment les colònies industrials pertanyien a un sol amo, que a part de tenir la propietat de la indústria, també era propietari dels habitatges i dels comerços del mateix nucli.

El sistema de colònies era un sistema bastant tancat, tot es movia a l'interior de la colònia: la feina, el lleure, el consum, l’ensenyament, els serveis religiosos... El treball proporcionava escassos recursos que després s'invertien en l’obtenció dels productes de primera necessitat que eren adquirits als comerços propietat de l’amo.

Fins i tot en alguna colònia es va crear una moneda pròpia, una moneda amb la qual es pagaven els salaris i amb la qual es realitzaven les transaccions dins del mateix nucli. Aquest podríem dir que és l’exponent més gran d'explotació de l’amo sobre els treballadors.

En vista d’això, com a mesura de defensa dels treballadors per protegir els seus drets, sorgeixen les primeres cooperatives de consum.

A finals del segle XIX i principis del segle XX, apareixen els primers moviments de treballadors i els primers sindicats, intentant reivindicar uns mínims drets i condicions laborals, i és en aquest context que també s’expandeix el cooperativisme.

En el cas de la Colònia Bonmatí, en què el propietari de totes les edificacions no era l'amo dels treballadors i, per tant, l'abús del patró no era tan flagrant, cal suposar que va ser la influència dels sindicats la que devia fer que l’any 1906 un col·lectiu de treballadors s’unissin per crear una cooperativa de consum.

El lema de la cooperativa era “subministrar als socis i famílies els mateixos articles alimentaris amb els majors avantatges possibles respecte al preu, bona qualitat i exacta quantitat en el pes”.

La cooperativa va obrir les seves portes en uns baixos a la meitat del carrer del Pi. Des de la seva fundació, moltes famílies del poble en varen ser membres i amb el temps va anar creixent tant en nombre de socis com en nombre de vendes, fins a arribar a ser un competidor temut pels altres comerços de la colònia, no perquè venguessin a preus més econòmics que els altres establiments, sinó perquè impedien que aquests poguessin vendre més car.

El funcionament, el nombre de famílies associades i la iniciativa de fundar-la, és a dir la primera junta, va passar a la història sense deixar rastre. Només s’ha trobat una notícia d’un robatori publicada pel Diario de Gerona de Avisos y Noticias el dia 28 de juny de 1914:

En Bonmatí ha sido detenido el sujeto Poncio Puig Roca, autor convicto y confeso de un robo de 110 pesetas cometido en la “Cooperativa Bonmatinense” de dicha colonia.

Tot i estar funcionant la cooperativa des de l’any 1906 amb el nom de “Bonmatinense”, no va ser fins a principis dels anys trenta, amb motiu d’un canvi de junta, que no es va veure que no estava legalitzada, ja que no constava inscrita enlloc. Es van fer totes les diligències necessàries i, el 18 de març del 1935, el Departament de Cooperació de la Generalitat de Catalunya va aprovar els estatuts de la societat de consum amb el nom "La Bonmatinenca", que va quedar inscrita amb el número de registre 192.

La junta que es va constituir l’any 1935, i que consta com a primera junta de l'entitat ja legalitzada, estava formada per Ricard Castanyer i Valentí Maurici, com a president i secretari, respectivament, a més d'Àngel Vilanova, Joan Pagès i Fèlix Fornés. Gent molt compromesa amb el poble i amb la República, que varen patir les conseqüències de la guerra i la repressió de la postguerra. Dos d’ells varen ser detinguts, sentenciats i executats a les tàpies del cementiri de Girona el dia 7 de juliol de l’any 1939.

El fet que aquesta primera junta estigués gairebé tota formada per obrers de la paperera Torras Domènech podria fer pensar que va ser així des de la seva fundació, però no n'ha quedat constància.

Josep Pigem i Pere Motjer van deixar escrit en un article publicat a L’Amic (n. 29, pàg. 25-26) que Alfons Torras Font va tenir un paper molt important en el desenvolupament i l'èxit de la cooperativa:

Cal no oblidar, entre altres, l’Alfons Torras, que probablement abans, i segur més tard, fou un valuós element en les tasques diàries d’ajuda i direcció de la Cooperativa de Bonmatí. La seva filla ha recordat en Pere Rovirola, l’Emili Boada i en Lluís Padrós com a integrants d’aquelles juntes. L’Alfons devia ser com un gerent o administrador general que assumia la funció de la compra dels diferents gèneres amb les millors condicions possibles, o sia, comprar a l’engròs i vendre al detall als preus més ajustats del mercat, i aconseguia així regular els preus de les botigues de la Colònia... Sota la seva direcció i amb la col·laboració dels membres de la junta, que si era precís també es posaven darrere el taulell, varen aconseguir ampliar paulatinament els productes posats a la venda. Amb gran dinamisme, el seu èxit es basava fonamentalment en el fet de mantenir el model de funcionament solidari de les primeres cooperatives de consum catalanes.

La cooperativa també estava associada a la Federació de Cooperatives de la província de Girona.

Quan va esclatar la Guerra Civil, la cooperativa tenia associades 75 famílies i va tenir un paper molt important per abastir la colònia dels productes més necessaris.

Tal com descriu Benet Valentí en el seu article sobre la cooperativa publicat a L’Amic núm. 23:

Va esclatar la guerra i les mancances alimentàries cada dia anaven en augment; gent que no estava associada i pagesos petits de l'entorn de la colònia eren admesos a la cooperativa. Normalment, el cap de la casa sempre era el titular, això sí, tenia el deure d'acceptar les normes del reglament i les condicions del règim de l'entitat. Quant a l'admissió d'un individu mai no es va tenir en compte la seva ideologia. En els anys de més penúria, sol·licitava l’ingrés gent de rang més elevat, tot i que n’havien estat detractors, per a ells la cooperativa no comptava.

També Benet Valentí en el mateix article descriu un fet que contribueix a exemplificar la rellevància que va tenir la Cooperativa durant la Guerra Civil:

Devia ser l’any 1937 o 1938 quan hi havia dipositada a la Jonquera una important partida de cigrons, que deien que procedien de Rússia, destinada a la cooperativa, però l’inconvenient més gran consistia en el transport, ja que tot el camionatge estava intervingut per les autoritats militars. Però heus ací com les dificultats que comporta una guerra són motiu perquè la gent es torni més astuta i se les pensi totes. Van posar en funcionament un camió que feia anys que estava fora de circulació i que romania jubilat en un magatzem de la Paperera Torras. Gairebé era una rampoina més digna de romandre en un museu que no pas en un magatzem. Les rodes eren amb radis i els pneumàtics de goma massissa. Va fer el viatge d’anada i tornada de la Jonquera, com és natural, a una marxa molt limitada; funcionava amb benzina i amb cadenes transmissores que donaven mobilitat a les rodes del darrere.

Els destres i atrevits herois de la posada en marxa el jubilat i atrotinat camió foren Florenci Llenas, cap de la manyeria, i en Joan França, l’intrèpid conductor del camió, ambdós productors eren de la paperera que va prestar la rampoina.

Els resultats van ser positius, ja que la colònia va poder nodrir-se una colla de dies d’uns cigrons que, malgrat semblar perdigons, van ser molt ben rebuts. Diverses vegades van succeir situacions semblants i la bona voluntat i sacrifici d’uns van servir per a beneficiar-ne molts.

Ara bé, un cop acabada la guerra, la cooperativa va ser il·legalitzada i va haver de tancar portes, precisament en un moment en què era més necessària que mai per ajudar les pobres famílies treballadores a fer front a una dura postguerra plena de fam i de cartilles de racionament.

Benet Valentí explica que al cap de pocs dies d’haver acabat la guerra dos mandataris del poble es van presentar a casa seva i varen demanar al seu pare, que en aquells moments feia les funcions de caixer de la cooperativa, que entregués les claus. També comenta que al cap de poc la cooperativa va ser objecte d'un robatori dels productes que hi havia a dins, i que el robatori va ser molt estrany, ja que es va produir amb “les claus a la mà”.

No s’especifica qui eren els nous dirigents del poble que es varen presentar a casa d’en Benet, però sí que coneixem que la junta gestora que es va formar a la colònia estava integrada per:

Alcalde: Avel·lí Viñolas Pujol

Tinent d’alcalde: Vicenç Cornellà Caballeria

Secretari: Josep Costa Torrent

Vocal: Conrad Masias Jordà

Vocal: Joan Saltor Sitges

La cooperativa va estar tancada per ordre governativa durant 7 anys. Després de molts esforços, es va poder tornar a obrir el dia 30 de desembre del 1946 i va ser registrada com “La Bonmatinense” a la “Unión Territorial de Cooperativa de Consumo”, amb el número 2.791.

Ja el català havia desaparegut feia molts anys de l’àmbit públic, i en cap cas es podia registrar res que no fos en l’idioma oficial de l’Estat, és a dir en castellà.

Les persones que varen fer possible la reobertura varen ser: Isidre Pujolràs, Domènech Gelada, Narcís Huix, Manuel Pont, Antoni Serrat, Jaume Julià, Lluís Torrent, Joan Boada, Joan Figareda, Josep Roca, Pere Costa, Miquel Carreras i Pelai Coll.

La cooperativa, després de la reobertura, va haver d’estar subjecta a les normes estrictes del nou règim.

Una persona clau en tot aquest procés de compliment normatiu i de tirar endavant el projecte va ser Josep Pigem.

La reobertura va ser complicada, ja que després de set anys tancada havia de tornar a agafar clientela i la confiança de la gent, però de mica en mica es va anar convertint altre cop en un dels establiments de referència per a les compres de la població.

L’horari de la cooperativa, similar a la resta d’establiments en aquells moments, era de 8 del matí a 9 del vespre de dilluns a dissabte i de 8 a 1 del migdia els diumenges.
 
 

La distribució, tot i que va anar canviant amb els anys, era d’una planta rectangular per a la botiga i uns magatzems a la part del darrere. A la part de més a l'esquerra hi havia la carnisseria, que quedava tancada; al costat de la carnisseria hi havia el taulell per a la resta de productes i al davant el lloc de la fruita; a continuació del taulell hi havia un petit espai i tot seguit hi havia el taulell de les begudes, on hi havia les aixetes que comunicaven amb les botes que hi havia al darrere, a la part del magatzem, plenes de vi i d’altres beuratges. A continuació hi havia la porta que comunicava amb el magatzem i, després de la porta, a la part de més a la dreta del rectangle que era la botiga hi havia l’espardenyeria (sabateria) i el despatx, que estava tancat. La porta d’entrada estava situada davant d’on acabava la part de la carnisseria i començava el taulell.

 
 
Tot es venia a granel: l’arròs, la pasta, la grana..., i es guardava el producte en saques. La colònia, l’oli, el vi... també era venut a granel. La gent portava de casa l’ampolla o el recipient i s’omplia amb el producte.
 
Conta una botiguera que havia treballat a la cooperativa en aquella primera època de reobertura que molta gent de la fàbrica acudia a l’hora d’esmorzar o de sopar a la cooperativa portant el pa i comprava una sardina amb oli, que també es venia a granel, per omplir l’entrepà. També conta que, seguint el costum del moment, quan la gent acudia a comprar colònia, moltes vegades demanaven que els la barregessin amb brillantina en una proporció concreta.
 
A la cooperativa era tradició que el dimecres hi hagués matança del porc. Molta gent hi acudia al final del matí o a primera hora de la tarda a comprar botifarres acabades de fer, greixons... Aquesta carn fresca va ser el que la va ajudar a subsistir durant els últims anys d’existència.
 
Tot i que les altres botigues també ho solien fer, era molt habitual la llibreta on s’anaven apuntant les compres a crèdit que es realitzaven i que la gent intentava liquidar quan cobrava. En aquell moment es donava més prioritat a ajudar les persones i donar facilitats que no al cobrament previ.
 
A més, de cada soci, es mantenia una llibreta en la qual s’anaven anotant les compres realitzades per les quals es donaven uns punts. A final d’any, de fet segons sembla el dia de la Puríssima, com a patrona de la colònia, i en funció de la quantitat de punts, s’obsequiava els socis amb una ampolla de cava i una teula de xocolata, ja que, segons normativa, els beneficis originats per les cooperatives, que eren anomenats “excessos de percepció”, s’havien de revertir o repartir entre els socis.
 
Amb el temps, i concretament a partir dels anys 1960, la situació va canviar molt. Les economies familiars s’estaven recuperant, les comunicacions havien millorat, moltes famílies ja varen poder tenir el seu primer cotxe... Tot això va propiciar que ja no hi hagués una dependència tan exclusiva del comerç local, tot i que consta que l’any 1967 el nombre de famílies associades era de 189. Addicionalment, i a partir dels anys 1970, varen començar a sorgir els primers supermercats i hipermercats. Una experiència de compra totalment nova a uns preus molt competitius. El conjunt de tot això va fer que les cooperatives, o la sostenibilitat de les cooperatives, comencés a perillar, i moltes van tancar les portes.
 
En el cas de Bonmatí, totes aquestes dificultats es varen poder anar trampejant fins que l’any 2002 la Cooperativa va haver de tancar les portes definitivament.