Un cop acabada la guerra, va començar la dura postguerra i amb ella la revenja dels guanyadors sobre els vençuts, a qui van estigmatitzar, empresonar, jutjar i, en segons quins casos, executar.
La Colònia Bonmatí va patir com pocs llocs la repressió del moment.
En acabar la guerra, les fàbriques que havien estat col·lectivitzades i, en el cas de H. de V. Casacuberta, desmantellades per produir material bèl·lic, es varen haver de tornar a posar en funcionament. Pel que fa a la Paperera Torras, la represa va ser bastant ràpida perquè la maquinària es trobava a lloc i no havia sofert cap desperfecte. En el cas de can Casacuberta va ser més complicat perquè es va haver de tornar a fer tot el muntatge de les màquines.
Al fet d'haver de posar en marxa un altre cop les fàbriques, s’hi va sumar que tothom va haver de tornar a demanar un lloc de treball, fet que es va aprofitar per fer la depuració dels treballadors que havien tingut alguna significació durant la guerra, que tenien idees d’esquerres o que complien amb qualsevol altre motiu que se’ls pogués ocórrer per tal de fer prevaldre la seva força de guanyadors i poder estigmatitzar i desmoralitzar els vençuts.
Sobre la depuració dels treballadors, Benet Valentí va deixar escrit un article, “Horrible procedir dels guanyadors de la guerra el 1939”, que consta en el seu fons particular dipositat a l’Arxiu Comarcal de la Selva i que no s’ha trobat publicat enlloc.
Benet Valentí comença l’article dient:
5 de febrer del 1939. Són les quatre de la tarda i acaba de ser volat el pont de Bonmatí en plena retirada de l’exèrcit republicà. És l’última resistència que troba l’exèrcit ocupant. L’estratègia que suposa travessar el riu és la causa d’una lluita que durarà 24 hores. El dia serà un continu passar de tropes de segona línia pel carrer de Sant Ramon que, procedents de Sant Julià, que és on van creuar les abundoses aigües del Ter, es dirigeixen cap a la carretera de Constantins.
Mentrestant, a conseqüència de la lluita, seran morts dos paisans pels moros. Seran enterrats al cementiri, cerimònia que oficiarà el capellà de Constantins, que havia salvat la vida.
La comitiva funerària passarà a tocar 8 o 10 soldats morts que hi ha estirats al capdamunt de la pujada, a uns 100 metres de la plaça. Sense cap mena de dubte, serà una escena ben patètica. M'atreveixo a assegurar que haver de donar sepultura a aquestes víctimes va ser la primera motivació perquè uns homes que volien actuar tinguessin la seva oportunitat.
Mitja dotzena d’homes a qui l’altre règim havia respectat llurs vides, desitjosos de venjança per haver hagut de cremar l’altar de l’església, van obligar els perdedors a cavar una fossa a dalt del pla, prop de can Sidro, i soterrar-hi els nombrosos morts que hi havia abandonats. A la mateixa fossa, junt amb els soldats, hi va ser colgat un cavall de l’exèrcit. Varen ser llastimosament enterrats sense prendre cap mena de documentació. Més tard vindrien familiars demanant recuperar les restes puix sabien per altres companys que havien mort o desaparegut a la batalla de Bonmatí.
Cal fer notar que fins amb els morts hi havia un privilegi d’haver estat combatent en un bàndol o en un altre. Els morts de l'exèrcit d’en Franco eren recollits i enterrats, mentre que els de l’altre costat eren abandonats. La repressió començarà a la colònia.
En cada poble es va imposar, com va fer l’altre bàndol el juliol del 1936, una junta que prenia el nom de junta gestora amb un assedegat desig de venjança. No van pas passar gaires dies, una tarda va presentar-se una parella de la Guàrdia Civil d’Amer i van ser “convidats” un gran nombre de bonmatinencs a presentar-se a les escoles, lloc on exercia les funcions la nova junta gestora. En diferents vegades seran detinguts, comptats pel cap baix, una vintena d’homes i una dona. El mòbil principal: les morts dels capellans i del propietari Massana.
La paperera Torras ha salvat totalment la indústria, ha trobat la fàbrica intacta i a punt de producció, i el que va ser el més important de tot és que van salvar llurs vides, inclús la de la persona de l’administrador, que romania un xic d’amagatotis a l’oficina central de Barcelona.
Aquest, amb esperit rancuniós, nomena a la fàbrica un cap de personal que també és membre de la comissió gestora i serà el testaferro de l’altre. Aquest ja era un home que tant entre els companys de feina com entre la gent de la colònia no gaudia de gens de simpatia ni mai no havia estat exemplar el seu comportament.
Es comença una depuració a l’empresa d’un creixent nombre d’homes i de dones, alguns cops solament al·legant que en passades eleccions havien votat l’esquerra.
Cal remarcar que la paperera Torras tenia molts treballadors addictes i de molta personalitat amb idees esquerranes, però d’una esquerra moderada. Algun d’ells no se’n van pas escapar, puix van ser integrats a la llista negra, tot i ser components del comitè que s’havia format el 36 amb el propòsit de salvar les indústries i les persones.
Les altres dues fàbriques importants són les filatures de cotó d’en Vicenç Casacuberta. Aquest sí, encara que hagi salvat la vida, trobarà les fàbriques desmuntades i amb l’utillatge emmagatzemat a les golfes de les naus i a l’interior de l’església. Prendre la determinació d’utilitzar-les com a fàbriques de guerra no va pas ser per obra ni voluntat de cap bonmatinenc. No obstant hi ha dues persones de l'empresa que també són membres de la junta gestora i impartiran “justícia”. Tot aquell obrer que vol tornar a l’empresa ha de sol·licitar treball de bell nou. Una manera de depurar, ja que aquell o aquella que no interessava quedava sense feina.
Com se suposa, els d’esquerra eren els més represaliats. Varen ser-ho gent molt digna, com el cas d’un majordom de la fàbrica, un home de grans coneixements en la matèria, que no va ser admès només pel fet de tenir un fill que, casat fora de casa seva, s’havia allistat voluntari a l’exèrcit republicà. La dona del majordom no treballava i tenia tres fills de curta edat per mantenir. Condemnat al pacte de la fam, va haver d’anar a treballar a la construcció del pont d’en Roure en qualitat de peó. Un dia, quan ja l’empresa començava a produir, els tècnics de la mateixa van tenir un problema al qual no trobaven solució. Només la van trobar quan van anar a buscar aquell home, al qual després van fer la “gràcia” d’admetre’l de nou. S’ha de tenir en compte que es vivia una època de postguerra molt insegura tant pel que fa a l’aspecte industrial com l’econòmic. Exactament igual va passar amb el mecànic de la fàbrica, home de total confiança de l’empresa, que també va haver de cercar feina de peó a l’aixecament del mateix pont. La maldat influïa poderosament en les decisions.
El president d’aquell comitè que tan sensats propòsits s’havia traçat va ser el director Gregori Labayen, de la fàbrica Torras, que també va ser inclòs a la llista dels malvistos. La dignitat no li va permetre de suportar vexacions i va abandonar l’empresa, exercint de director fins a la seva mort a la Torras Hostench de Sarrià de Ter.
Mentrestant, a la colònia la comissió gestora anava informant sobre els presoners de guerra retinguts en camps de concentració i presons. Sens dubte, hi havia informes de tots colors. La junta gestora no tenia gaire en compte que segons la ideologia es decidia el futur d’uns homes i a l'ensems d’unes famílies. La situació era tan caòtica que les conseqüències les van pagar famílies senceres. També eren els encarregats de facilitar els salconduits. Al que no era addicte al règim o no l'hi feien o l’informe era comprometedor.
Les persones retingudes en camps de concentració o camps de treball, per obtenir la llibertat, necessitaven que dos veïns, més aviat de dretes, de la colònia signessin favorablement un informe, malgrat que finalment el document no tenia validesa si no era confirmat per la junta gestora. Em consta que a algun avalador li van cridar l’atenció per haver signat un informe que la junta gestora no el creia gaire correcte segons el seu punt de vista.
Així van anar transcorrent els primers mesos de la suposada alliberació. Eren escasses les famílies que de rebot no necessitessin l’ajuda d’aquelles persones que s’havien erigit en autoritats per decidir els destins de moltes famílies i àdhuc d’unes vides.
Els patrons de les fàbriques Torras i Casacuberta van posar tota la confiança a la comissió gestora, però no la van posar mai en aquelles persones que havien actuat en el primer comitè per salvaguardar el patrimoni i que romanien a la presó i per les quals no van moure mai un dit. Només cal destacar el propietari de Transport Bernadas, que es va moure i va preocupar-se d’alliberar de la presó l’home que va vetllar pels seus camions.
En un altre escrit, Benet Valentí també posa un exemple de la depuració d’un treballador, en aquest cas de Florenci Llenas, operari de la paperera Torras, que després d’haver salvat les fàbriques de ser destruïdes els últims dies de la guerra, va ser objecte en un primer moment del descrèdit per les seves idees a favor de la República, i va necessitar l’ajuda de Paulí Torras Domènech, que va intercedir per ell davant del seu germà i va aconseguir que fos readmès. Aquest fet el relata Benet Valentí de la manera següent:
La nit del dia 4 de febrer de 1939, en els últims moments de la guerra civil, en Florenci Llenas va donar una prova de valor i d’estima envers la seva empresa i la colònia. Els militars republicans que en aquestes dates eren els responsables de les naus industrials convertides en fàbriques al servei de la guerra, en veure aquesta perduda, varen intentar dinamitar les tres naus industrials de la colònia. En Llenas al cap, junt amb uns pocs homes, s’enfrontaren pistola en mà als militars, amenaçant-los de mort en cas que es portés a cap tal destrucció. Sortosament no es va produir i se salvaren les fàbriques. Dos dies després entraren els nacionals, que ocuparen la colònia, i la paperera reprèn de bell nou les seves activitats per bé que d’una manera anormal.
L’empresa nomena un cap de personal que serà un home de palla, l’encarregat de classificar els treballadors per efectuar una depuració. En la llista de classificació hi figura en Florenci Llenas. L’estupor a la colònia és gran, però de moment el més prudent és callar. Davant d’aquest fet, en Llenas comenta el cas al Sr. Paulino, que és propietari de la Torras Hostench de Sarrià, i aquest fa comprendre al seu germà Sr. Salvador que comet una equivocació. L’empresa repara la injustícia i en Florenci Llenas torna a ser un home admès i reincorporat a la plantilla.
Va deixar l’empresa, voluntàriament, l’any 1944, després d’haver col·laborat en el trasllat a Flaçà.