Benet Valentí va publicar a la revista L’Amic núm. 17 (pàg. 11 del plec central titulat "La vida a la Colònia de Bonmatí durant la Revolució Industrial"), sota el títol "La fabricació de caixes":
L’any 1927 sorgeix a la Colònia una família d’esperit emprenedor integrada per un pare i dos fills: el pare que era rodellaire d’ofici i els fills electricista un i carnisser l’altre, van intuir que fabricar caixes per envasar era una dedicació que tenia futur i no era gaire explotada.
En un any els germans es van convertir en experts fabricants de caixes de fusta.
El senyor Josep M. Bonmatí i Pujol, propietari de la Colònia, els va arrendar un local annexat al molí del Llor i a la central elèctrica. Un eix provinent del molí donava la força necessària per moure els embarrats que durant la construcció de la Colònia servien per donar potència a un taller de fusteria.
Els inicis sempre són difícils i els tres individus, que tenen la residència a Anglès, cada dia viatgen amb bicicleta fins a Bonmatí. Els resultats del seu bon treball aviat són reconeguts a tot arreu i l’empresa es dóna a conèixer confeccionant caixes d’oli per exportar, caixes de cava, xocolata, sucre de terròs, etc.
Els Padrosa, en ocasions, enviaven les caixes sense muntar, ja que l’embalum per transportar-les encareix el producte.
Els milers i milers de caixes sortien impreses amb la marca sol·licitada pel client i el clavat es verificava quan arribava al lloc de destí. D’entre altres, treballaven per les marques Freixenet, Codorníu, Cerebrino Mandri, Xocolata Torras, Ametller, Juncosa, etc., però un dels principals proveïdors era la Indústria Azucarera de Zaragoza.
Mentrestant, la indústria creix i s’expansiona, el 1933 s’especialitza en la confecció de barrils per envasar, preferentment productes químics i greix de Mallorca. Era un tipus de bóta que, posada al mercat, va gaudir d’una gran acceptació i els germans aviat la patentaren.
Es treballava molt, però amb pressupostos molt ajustats, ja que l’any 1934, la caixa de cava que s’enviava lliure de ports el client la rebia pel preu d’una pesseta amb trenta cèntims. El preu del tipus de bóta o barril de cinquanta quilos, sortint de fàbrica, era de tres pessetes i mitja la unitat.
L’empresa Padrosa donava feina a uns cinquanta treballadors i l’obrer especialitzat cobrava deu pessetes diàries. El mateix 1934 unes diferències salarials van ser motiu que es declarés una vaga, una aturada que només va durar un dia.
D’aquest fet se’n va fer ressò la premsa de l’època; concretament, La Vanguardia, en data 23 de febrer del 1934, publica:
Los obreros de la fábrica de aserrar maderas de Bonmatí, propiedad de José Padrosa, en número de quince se han declarado en huelga a causa de unas discusiones que sostuvieron con el encargado. El patrono y los obreros se reunieron en el Jurado mixto, no llegando a un acuerdo, habiendo sido nuevamente convocados para el próximo sábado en la Delegación de Trabajo.
I continua l'escrit de Benet Valentí:
Des del juliol del 36 al febrer del 39, durant la guerra civil, es continua treballant intermitentment en règim de col·lectivitat, però un cop acabada es reorganitza de nou la indústria, ja que ha quedat ben malparada. Els dos germans surten del catau on havien romàs una bona colla de mesos a causa de la negativa d’incorporar-se a l’exèrcit republicà.
L’octubre de 1940 va ser ruïnós per a l’empresa, ja que una riuada deixà els magatzems inundats i enfangats i una gran quantitat de fusta apilada va desaparèixer per la fúria de l’aigua.
Els desbordaments del Ter amb més o menys intensitat sovintejaven i el 42 els germans Padrosa es traslladen definitivament a Anglès, on estableixen l’empresa familiar, que tot i que van tenir una curta estada a la Colònia, fou un espai de temps molt profitós per a les famílies bonmatinenques i per als pagesos de la rodalia.