L’any 1980 va tancar definitivament Textil Armengol SA i això va significar la fi de la indústria tèxtil a Bonmatí, almenys pel que fa a la producció de teixit i filatura, i també el final del nucli obrer que havia estat la colònia.
A les portes d’esdevenir un municipi independent d’Amer conjuntament amb Sant Julià, i havent deixat enrere els pisos de la colònia i configurant un nou poble (amb la construcció del Grup Bon-Dia, la nova escola, la nova església, el nou camp de futbol...), el tancament de Textil Armengol va suposar deixar tota la població a l’atur, ja que moltes famílies tenien tots els seus membres treballant a la fàbrica. Un atur que aquells anys anava en augment a tota la Península i a les nostres contrades especialment. L'any 1980, l’atur a la província de Girona fins al mes de novembre havia augmentat en 10.476 persones, i també fins al novembre 217 empreses havien presentat sol·licituds de regulació d’ocupació ("expedients de crisi", com se'n deia en aquell moment).
L’any 1974, en ple començament del declivi del tèxtil, Textil Armengol havia aixecat una nau nova, on hi havia traslladat tota la secció de teixit. Aquesta forta inversió en un moment de declivi del sector, conjuntament amb altres inversions entre el 1972 i el 1976 per un total d’uns 385 milions de pessetes, va precipitar el final. Si bé l’opció d’invertir per sobreviure i modernitzar instal·lacions i equipaments per tal de poder ser més competitius no era errònia, el fet de ser un sector tocat de mort va precipitar la caiguda.
L’any 1979 l’empresa ja havia presentat el primer expedient de regulació d’ocupació. Aquest expedient va deixar sense feina 92 treballadors. A més, es va avançar l’edat de jubilació de tots els treballadors als seixanta anys.
Aquell any va ser també molt convuls per al sector del tèxtil, ja que s’estava negociant el nou conveni laboral i això va provocar moltes vagues. A Bonmatí, això es va traduir en una parada general de la producció durant dos dies al mes de març. Aquesta situació va agreujar encara més la provocada per l’expedient d’ocupació presentat.
Els punts conflictius del nou conveni, tal com ho reflectia el Punt Diari el dia 4 de març, eren:
Es demana en primer lloc un salari mínim de vuit-centes pessetes i quaranta-dues hores de treball a la setmana. També es demanen trenta dies de vacances que puguin fer-se entre els mesos de juliol i setembre i no quan l'empresa ho cregui convenient per manca de treball. En la plataforma s'inclou la petició de dues pagues extraordinàries de trenta dies pagadores els mesos de maig i setembre i que es facin extensibles també als empleats que estiguin complint el servei militar. Es demana que els beneficis siguin del deu per cent del salari i que es percebin setmanalment.
Uns punts igualment conflictius per a la firma del conveni varen ésser les reivindicacions per al canvi d'antiguitats i l'increment d'un vint per cent del sou per als treballadors que haguessin de treballar de deu del vespre a sis del matí.
Tal com podem veure, i amb el pas del temps, alguna d’aquestes reivindicacions ens poden semblar normals i lògiques, però en aquell moment van provocar molt malestar en un sector molt madur i amb molta competència (fins i tot de països molt propers, com podia ser Portugal).
Tornant, però, al tancament de Textil Armengol, al cap de poc més d’un any d’haver presentat el primer expedient, l’empresa en va presentar un altre, el juny del 1980, en què es rescindia el contracte a 12 treballadors.
El motiu esgrimit per l’empresa per presentar aquest nou expedient va ser la gran quantitat de fil que tenia en estoc, concretament 155.000 quilos.
També es deia que si s’aconseguia rebaixar aquest estoc fins a 130.000 quilos, es tornarien a admetre aquests treballadors.
Al mateix temps, i com a conseqüència d’aquest expedient, es va prohibir la realització d’hores extres.
Al cap de tres mesos, però, el setembre del 1980, Textil Armengol va presentar l’expedient definitiu demanant la suspensió de tots els contractes i el tancament de l’empresa, acollint-se al pla de reestructuració del sector tèxtil que feia poc que havia estat aprovat.
Els motius esgrimits per l’empresa eren, entre altres, la gran inversió portada a terme en un moment molt dolent per al tèxtil, el fet de tenir uns estocs molt alts, conjuntament amb una productivitat molt baixa que havia fet perdre molta competitivitat en el mercat exportador, el fet d’haver hagut de portar a terme alguna venda a preus molt baixos i treballant per a tercers, i els problemes per cobrar, agreujats pel fet que moltes empreses havien presentat expedients d’ocupació. Tot això havia provocat unes pèrdues de 65 milions de pessetes en els darrers tres anys.
Mentre que per un costat s’anava negociant el tancament de la fàbrica, per l’altre ja s’estava començant a sentir la possibilitat que la multinacional Levi Strauss es pogués instal·lar a Bonmatí, cosa que va acabar passant. De fet, aquesta possibilitat la van fer servir els propietaris durant les converses de negociació de l’expedient, demanant als treballadors que signessin sense fer gaire soroll no fos cas que els responsables de Levi’s s’espantessin i acabessin optant per no comprar la nau (la fàbrica construïda l’any 1974).
Al final, l'empresa va acabar tancant i va deixar 250 treballadors al carrer, la majoria de Bonmatí. Les fàbriques velles van acabar fragmentant-se i s'hi van instal·lar petites fàbriques i tallers, i la nova va passar a fer confecció de la mà de Levi’s. Ara bé, per a molta gent, la que en el moment del tancament tenia entre 40 i 55 anys, allò va suposar un final: un final de la vida laboral o, com a mínim, un final de la vida laboral al poble, havente de buscar una sortida en altres llocs.
Textil Armengol, en els seus millors moments, havia arribat a donar feina a cinc-centes persones. Dit d’una altra manera, les fàbriques de la Colònia Bonmatí, des dels seus inicis, havien donat feina a la majoria dels habitants de la Colònia. A la fàbrica hi havien arribat a treballar famílies senceres. El pas de l’escola a la fàbrica, tot i que havia anat canviant amb el pas del temps, era una cosa natural. La gent vivia, gaudia i feia vida social al voltant de la fàbrica, que configurava el poble, sobretot en moments en què no hi havia massa possibilitats de moure’s fora del nucli obrer. Això amb els anys va anar canviant; ara bé, aquest eix central d’unió que es va perdre amb el tancament va matar en certa manera aquella personalitat pròpia i aquell sentiment de pertinença a un esdevenidor comú dels seus habitants i treballadors.