L’ensenyament i les escoles han existit des de sempre; ara bé, no tothom tenia accés a la cultura, i menys la classe treballadora, per això la taxa d’analfabetisme era molt important. Això va ser així fins ben entrat el segle XX.

Les famílies, molt nombroses, passaven moltes penúries, i els infants eren unes mans més que ajudaven a portar el pa a taula. Això feia que a una edat molt jove, al voltant dels 7 anys, molts ja comencessin a treballar, i que la fàbrica o el camp es convertissin en la seva escola de vida.

A les colònies industrials l’activitat docent solia formar part dels serveis que s’hi acostumaven a oferir i era una de les prestacions més apreciades per les famílies treballadores juntament amb l’accés a l’habitatge.

Aquestes escoles estaven subvencionades pel propietari de la colònia, seguint l’esperit paternalista imperant a l’època. Un esperit en certa manera intencionat, ja que, per un costat, a través dels serveis oferts s’asseguraven la lleialtat i la dependència dels treballadors i, per un altre, a través de la poca formació donada es garantien la mà d’obra del futur.

Tot i que s'ha trobat una referència escrita de l'existència d'una escola a la colònia de l'any 1903, de la qual no se n'han trobat més detalls, sí que hi ha constància que se'n va obrir una el 1908 amb mossèn Salvi Cateura, que va ser el primer capellà de la colònia (pagat per Manuel Bonmatí de Cendra), fent de mestre. No és estrany el lligam existent entre ensenyament i religió, ja que durant molts anys els capellans o l’Església varen ser una de les úniques fonts de cultura existents als pobles.

Aquella escola estava situada al número 2 del carrer del Pi i els mestres eren contractats per Manuel Bonmatí i subvencionats, a part de Bonmatí, pels fabricants i una petita aportació de les famílies.

El primer educador com a tal va ser Pau Galí, que al cap de poc va caure malalt de tuberculosi i va haver de deixar la docència (va morir no gaire temps després).

Se sap que el van substituir Felip Busquets Porcioles i, més endavant, Joan Galí, el mestre Soler, Iu Bohigas i Ferran Nonell.

L’any 1923 va fer les pràctiques a Bonmatí Narcís Carreras Guiteras, que més endavant va destacar com a militant de la Lliga Catalana i secretari de Cambó, i que va fer molt per Catalunya i les institucions catalanes durant l’època del franquisme. 

El 1932 el mestre era Felip Busquets.

Segons publicava La Vanguardia en data 21 de gener de 1933, Juan Juanals Sitjàs va prendre possessió de la plaça de mestre de nens de Bonmatí (un cop portada a terme la reorganització escolar que es comenta més endavant).

L’any 1934 va prendre possessió del càrrec Cèsar Ballesta, que va crear la Cooperativa de les Escoles Nacionals de Bonmatí.

Paral·lelament a l’escola del carrer del Pi, al número 3 del carrer Sant Ramon es va adaptar una escola mixta cap allà el 1914. La professora va ser Carme Cols fins l’any 1931. Era una escola mixta, encara que era coneguda com l’escola de les noies.

La Carme Cols va ser substituïda per la Maria Vilaseca.

De l’any 1934 al 1939 va ser mestra de Bonmatí la Maria Baró Seguí.

Fins a la proclamació de la República les escoles varen anar tirant força migradament. L’ensenyança era força rutinària i magra amb uns ridículs mitjans que avui difícilment acceptaríem. L’escola consistia en un local gran per fer les classes, un de petit per als mals endreços i un altre per a una antihigiènica comuna. A l’hivern tant l’alumnat com el mestre difícilment podien entrar en calor. A vegades se servien d’un braser, i encara gràcies.

Quant a espais d’esbarjo, no n’hi havia, no hi havia pati, l’espai que s’utilitzava era la plaça petita, la plaça gran (plaça Don Manuel) o el camp de futbol.

Les classes normalment es començaven amb un cant patriòtic o religiós i, si no, amb el res d’alguna oració. En tots dos locals sobresortien dos quadres, un amb la imatge del rei Alfons XIII i un altre amb una pintura de la Puríssima, i al mig hi havia col·locat un Sant Crist. 

Amb la proclamació de la República, l’Ajuntament d’Amer va voler ordenar una mica les escoles que hi havia dins el seu nucli, i en aquest sentit va voler reorganitzar les que hi havia a Bonmatí, convertint l’escola del carrer del Pi en l’escola dels nois i la del carrer de Sant Ramon en l’escola de les noies. Al mateix temps, va construir una escola mixta a Sant Julià del Llor (amb un cost de 18.300 pessetes). 

A partir d’aquell moment, traient el període de la Guerra Civil, les escoles de Bonmatí varen funcionar diferenciades per sexes (escola de nens i escola de nenes) fins l’any 1972, que van entrar en servei les escoles públiques al Grup Bondia amb el nom de Narcís Junquera. 

Del 1925 al 1936, a càrrec de la Dolors Saltor, hi va haver un local per a la cura dels més petits que va funcionar alhora de guarderia i d’escola per aprendre les primeres nocions abans d’arribar a l’edat d’entrar a l’ensenyament ordinari. 

El 1933, Anna Maria Torras, filla d'un dels amos de la Paperera Torras, va fundar un Centre Cultural Femení per a les noies que ja havien acabat el cicle escolar.

Del 1936 al 1939 l’escola va passar a la torre dels Bonmatí amb el nom de Grup Escolar Dídac Tarradell.

L’any 1938 l’ensenyança va minvar bastant degut a la incorporació del mestre a la guerra.

A partir del 1939 les escoles van tornar a baixar a la Colònia. Els mestres amb idees contràries al règim van ser desqualificats de l’ensenyament, destinats a províncies no catalanes o a pobles de muntanya, o fins i tot van ser expulsats del cos de docents.

També van ser desposseïts de les seves places els mestres Cèsar Ballesta, Ferran Nonell i Joan Juanals.

En la postguerra s’entra en un període fosc en tots els aspectes -essent-ne l’ensenyament un més-, basat en el principi imposat pel règim d’“Una, grande y libre”, amb l’ús del castellà, la bandera i el cant del Cara al sol com a elements indefugibles.

Tal com ho descriu Benet Valentí:

“A la ment de l’alumne se li inculcava, sobretot, història d’Espanya i “el espíritu nacional” i també religió. Les entrades a classe s’iniciaven amb rés d’una salutació o una pregària i les sortides amb un cant patriòtic.

A la paret i en lloc preferent hi havia un Sant Crist amb un quadre a cada costat amb les figures del general Franco i de José Antonio Primo de Rivera.”

A partir del 1950 l’educació dedicada als nois va millorar bastant amb el professor Arturo Domínguez Barrio, que durant la guerra havia estat escorta de Franco. 

Impressions de l’escola reflectida a la revista L’AMIC a través de diferents alumnes de diferents èpoques:

Montserrat Serrat: La Montserrat va anar a dues escoles, dels 8 als 11 anys a l’escola de Bescanó i després dos anys a l’escola de Bonmatí. De l’escola de Bonmatí comenta: “La mestra era la senyora Cols, que a més d’ensenyar-nos a llegir, escriure i de números al matí, a mi em va ensenyar corte, perquè a la tarda ensenyava a cosir, costura”. També comenta que en aquell moment es feia classe els dissabtes.

Fèlix Garangou: Dels 4 als 13 anys va anar a l’escola de nois del poble que finançaven les fàbriques perquè permetia que les dones també poguessin anar a treballar al no haver de quedar-se a casa tenint cura de la mainada. A més de mossèn Jaume, va tenir de mestres els senyors Galí i Busquets.

Benet Valentí: “Vaig anar a l’escola de Bonmatí, que aleshores estava en un pis de la plaça Don Manuel, just a sobre de can Surroca, fins l’any 1938, i hi vaig tenir quatre mestres, per ordre cronològic, els senyors Busquets, Galí, Juanals i Ballesta”, relata en Benet, que diu que a ell li agradava estudiar i que si hagués pogut fer-ho li hauria agradat continuar estudiant comptabilitat. “Al principi, a l’escola encara et castigaven fent-te agenollar amb els braços en creu i de tant en tant els mestres també donaven alguna plantofada, però a mi només varen castigar-me un cop, i va ser el Sr. Ballesta al veure com quatre alumnes tiràvem rocs en el camp del costat de l’escola”, indica en Benet, que explica que el càstig va consistir en escriure la frase “No tiraré rocs als ocells” diversos cops, i reconeix que el va fer plorar.

Josep Pigem: “Vaig anar a l’escola dels 3 fins als 12 anys, primer amb la Sra. Carme Cols, que va ser la primera mestra que va venir al poble, i després amb els Srs. Vilaseca, Juanals i Ballesta,  abans de deixar l’estudi, al venir la guerra, ja ajudava el meu pare posant corretjams en el molí, que al mateix temps era el nostre habitatge”, explica en Josep, que recorda que el col·legi estava en un pis arrendat de la Colònia, on va començar a anar-hi de tan petit perquè acompanyava la seva germana Mercè, i que aleshores s’estudiava en català i va aprendre les províncies d’Espanya cantant. Després d’assegurar que “un país si té cultura és ric”, en Josep destaca l’impuls que es va donar a l’ensenyament en els tres anys de la República: “Es van fer escoles noves a Constantins, Vilanna, Sant Julià i Sant Climent, i a Bonmatí no n’hi van fer perquè era una colònia, de manera que l’escola va continuar emplaçada en un pis arrendat”.

Pere Motjer: (en relació amb les classes fetes a les escoles de la colònia): “A mig matí, els escolars tenien esbarjo. Les noies es quedaven a la plaça amb els seus tradicionals jocs. Els nois, tots arrenglerats, solien dirigir-se al camp de futbol vora el riu, on farien un disputat partit sota un sol espaterrant, mentre assaborien un tros de pa amb xocolata. El senyor mestre feia d’àrbitre, en els dos aspectes, de fer respectar les regles del joc i posar ordre si els ànims s’encrespaven excessivament. D’aquests encontres, en sortien els futurs jugadors del primer equip del Bonmatí FC. Moltes vegades els senyor P. Torrent i F. Tura s’ho estaven mirant des dels terrenys de la fàbrica de paper, ja que ells feien horari d’oficines i la feina els permetia aquest petit esplai. Alguns nois es quedaven a jugar a saco a la propera paret de l’escola, amb perill per a algun vidre pròxim, i per a les persones que estaven vaguejant per la plaça”.

(i evocant les classes fetes a la torre dels Bonmatí): “Després de la classe, alguns companys varen anar a treballar en la pròxima tirada de la revista L’AMIC, ja sia component, dibuixant o solventant mil i un problemes existents. D’altres anaren a la biblioteca... A la sortida de l’escola, alguns alumnes xalaven jugant al tennis, al criquet o al futbol, mentre d’altres cultivaven flors o verdures en una parcel·la del camp de pràctiques agrícoles que hi havia davant del col·legi i que cada noi i cada noia en tenia cura”.

Miquel Figarola Pigem: “Per a recordar-ho em cal situar entre els anys 1950 i 1975, per fer referència a aquells nois que ara ja en tenen 40 i 50. En la memòria encara retinc la colla de vailets que anàvem a l’escola amb el Sr. Arturo i les noies que ho feien amb la Doña Asunción. El nivell cultural que d’ells rebíem, Déu-n’hi-do! Però motivat per la imposició del règim que imperava al país l’ensenyament es practicava totalment en castellà. De català.... ni un borrall. Hi havia pares que gaudint de millors possibilitats econòmiques, mitjançant l’enyorat Tren d’Olot, enviaven llurs fills a estudiar a Girona al col·legi de La Salle o dels Maristes”.

 

[TEXT: Josep Maria Quer i Canaleta]

[FOTO: Ajuntament de Sant Julià del Llor i Bonmatí. Fons Benet Valentí]