La segona empresa que es va establir a la recentment construïda Colònia Bonmatí -la primera havia estat la de Joaquim Estrany i Fills- va ser la societat Hijos de V. Casacuberta, formada pels germans Lluís i Vicenç Casacuberta Gallifa, que van signar contracte d’arrendament amb Manuel Bonmatí de Cendra en data 16 de novembre del 1901.
Aquesta societat va arrendar la meitat de la segona nau que es va construir a la Colònia, juntament amb una turbina i les transmissions, que havien de quedar a punt per ser entregades abans del maig del 1902. A més, el contracte establia que es construirien dues estades per als arrendataris i dues més per als encarregats en un local annex a la fàbrica. A part d'això, incloïa el lloguer d’un magatzem per guardar-hi les bales, un cobert per a borres i rebuigs, i una quadra, i també una porció de terreny per sembrar-hi, és a dir per destinar-la a hort. Per tot, el contracte fixava el preu del lloguer anual en 25.000 pessetes i preveia una durada de 15 anys prorrogables cada 5 anys.
El 1903, l'altra meitat de la nau on estaven instal·lats els Casacuberta va passar a ser ocupada per la paperera Torras Domènech, i el març del mateix any Estrany i Fills i Cia. va cedir la fàbrica -és a dir, tota la primera nau- i l’arrendament a l’empresa H. de Berenguer Sala.
El 1912, quan la societat dels Berenguer va deixar la colònia, les filatures Casacuberta van passar a quedar-se i a controlar les dues fàbriques, una a cada costat del canal de desguàs.
Can Casacuberta es dedicava a filats i retorçats. Pel que fa a la filatura, es componia de les contínues de filar i les màquines anomenades selfactines, que varen funcionar pràcticament fins que H. de Vicente Casacuberta va deixar la Colònia.
Els Casacuberta, junt amb Manuel Bonmatí de Cendra i els germans Torras Domènech, van contribuir l’any 1910 a la creació del Centre Recreatiu Obrer d’Acció Social.
D'acord amb el que explica Pere Motjer a la revista L'Amic núm. 12 (pàg. 31), l'empresa també va propiciar la creació d'un economat:
Durant una no molt llarga temporada, també funcionà un economat instituït per l’empresa Casacuberta per beneficiar els seus treballadors, amb millores prou evidents quant a economia domèstica.
Tot i això, a la Colònia es percebia un tracte diferent entre els treballadors de can Casacuberta i els de la paperera Torras, segons va deixar escrit Benet Valentí en un document inèdit dipositat a l'Arxiu Comarcal de la Selva:
L’esperit social d’aquesta empresa en la qual vivien al peu del canó tres germans, va deixar un record força migrat a Bonmatí. Com és molt lògic i normal en una empresa, l’objectiu primordial és el benefici de la mateixa. H. de V. Casacuberta no en tenia cap d’altre, semblava que el treballador no comptés i la seva preocupació social i humana vers ells era nul·la. En certa ocasió els filadors varen tenir un contacte amb l’amo i demanaren pel seu “preu fet” cinc cèntims d’augment per quilo produït. La contestació única i tallant va ser: “No us puc augmentar i possiblement de no millorar les coses hauré de parar les vostres màquines que no em són rentables”. Amb la cua entre cames deixaren la conversa i gràcies. La vida dels Casacuberta va passar de la Colònia amb més pena que glòria, indubtablement sí que donaren vida durant anys, car cal reconèixer que més que donar vida, donaren pa.
Prova d’això també pot ser la vaga que varen declarar els treballadors l’any 1920 o l’acomiadament col·lectiu del març del 1921 de tota la plantilla durant una setmana. Tot i que es desconeixen les causes d’aquest acomiadament, la premsa de l’època assenyalava que el fet venia agreujat encara més per la crisi que en aquell moment afectava la Colònia.
Benet Valentí relata en relació amb aquest tema:
Eren freqüents també els aturs ocasionats per crisis i problemes laborals. Més tard, quan les lleis, encara que escasses, ja començaven a donar recolzament als treballadors, l’empresa va ser causa d’unes vagues seguides de “lockout”. En aquesta ocasió el director va restar dies a la seva casa sense sortir al carrer degut a les amenaces dels treballadors.
I també assenyala pel que fa a l’ambient de treball:
Era freqüent introduir a la fàbrica menors de vuit i deu anys que treballaven durant dotze hores diàries. Hi havia cops que feien inspeccions a l’empresa, llavors els menors els feien sortir per la porta falsa, desapareixent fins que la visita havia confirmat la “legalitat".
Amb tot, la situació es va mantenir amb els seus alts i baixos fins a arribar la Guerra Civil, que va provocar la parada de les fàbriques.
En un primer moment la fàbrica va ser col·lectivitzada pels treballadors sota la supervisió d’un responsable de l’empresa. Ara bé, el 1938 la indústria va ser desmantellada per destinar-la a produir material de guerra.
Un cop acabada la guerra, va caldre tornar a muntar les fàbriques, amb les peces i les màquines que s’havien pogut recuperar i que s’havien emmagatzemat fins i tot a l’església, entre altres llocs. Aquesta tasca va durar molts mesos, durant els quals molta gent de la colònia estava sense feina. A aquest fet s’hi va afegir el de la depuració: tothom va haver de tornar a sol·licitar el lloc de treball, cosa que es va aprofitar per apartar totes les persones que havien tingut alguna significació a favor de la República durant el cop d’estat franquista.
Quan, l'any 1939, Josep M. Bonmatí va cedir la propietat de la colònia a canvi d'accions a l’empresa Fábricas de L. Mata Pons y Cia., es va iniciar una "ofensiva" per fer fora els industrials existents. El 14 de maig del 1940, Mata i Pons va enviar una carta a can Casacuberta notificant-los per escrit que en data 15 de novembre havien adquirit la colònia i requerint-los perquè el pagament de l’arrendament se'ls fes a ells i no a Josep Maria Bonmatí. A més, els comunicava que en el venciment de la pròrroga del contracte necessitarien poder disposar de les fàbriques i que, sent conscients que actualment les filatures Casacuberta estaven en ple muntatge d'una de les fàbriques i tenint en compte que els locals haurien de quedar lliures un cop vençut el contracte, els ho notificaven amb prou antelació perquè no poguessin al·legar que no podien recuperar les despeses que podia ocasionar el muntatge.
És a dir, que instaven els Casacuberta a estalviar-se de posar en marxa la segona fàbrica i els apressaven a marxar, al·legant que necessitaven les naus per instal·lar-hi una fàbrica que volien portar des de Vilanova i la Geltrú.
Després d’una batalla legal, la raó social Casacuberta va aconseguir per resolució judicial una pròrroga legal de dos anys, vuit mesos i vint-i-un dies, per la qual el contracte no acabaria fins al 21 de setembre del 1945. La sentència es basava en una llei del 5 de novembre de 1940 que, en el seu article 8, disposava que els contractes anteriors al 10 de juny del 1936 quedaven en suspens des del 18 de juliol del 1936 fins dos mesos després de l’"alliberament" del lloc, que en el cas de Bonmatí va ser el febrer del 1939.
Durant aquest període, i abans de finalitzar el contracte, els Casacuberta venen a Antonio Armengol la maquinària i les instal·lacions. Sembla que tots els socis de la raó social Hijos de V. Casacuberta es van repartir els ingressos per aquesta compravenda a excepció de Josep Casacuberta, que s’ho va cobrar en maquinària i va muntar una petita fàbrica a Manlleu.
Pere Motjer, treballador de can Casacuberta tant a Bonmatí com, més tard, a Manlleu, en la revista L’Amic núm. 37, de l’agost del 2010 (p. 34-35), comenta el seu pas per la fàbrica.